Facebook autoritarista

Segurament quan us heu aixecat aquest matí us heu trobat a la safata d’entrada del vostre mail un correu provinent de Facebook. Quan l’he vist ja he pensat que es tractava d’un altre dels seus canvis, i és que la xarxa social més gran del món es va transformant contínuament, ja siguin alteracions perfectament visibles a l’ull de l’usuari com variacions gairebé imperceptibles dins la seva estructura. Doncs bé, tenia raó i Facebook, al mail, em deia que durà a terme unes quantes modificacions, unes modificacions que resultaran molt polèmiques: a aquest estat del món anomenat Facebook, la democràcia penja d’un fil.

Posant-nos en antecedents, fins ara la joguina de Zuckerberg s’organitzava així respecte els canvis a la seva política de privacitat: Facebook s’obligava a informar als seus usuaris de certs tipus de canvis amb antel·lació. Si més de 7.000 usuaris actius comentaven el canvi proposat, Facebook deixava que els usuaris votessin. Si més del 30% d’aquests (més de 300 milions de persones) votaven, Facebook tindria en compte el resultat de la majoria si la participació era suficient.

Ara Facebook proposa desfer-se d’aquest sistema de votacions, ja que defensa que la seva democràcia és massa gran; la xarxa social és tan immensa que aquests procediments democràtics passen a ser ineficients, al necessitar almenys 300 milions de persones perquè una votació sigui vinculant.  A més, Zuckerberg no té un pèl de tonto, i ha llençat la proposta durant les vacances d’Acció de Gràcies (the Thanksgiving holiday), quan els nord-americans es reuneixen en família i l’últim que se’ls ocorre és llegir el text legal, comentar el canvi i després votar. Això és el que diuen al mail:

“We deeply value the feedback we receive from you during our comment period but have found that the voting mechanism created a system that incentivized quantity of comments over the quality of them. So, we are proposing to end the voting component in order to promote a more meaningful environment for feedback”.

Ara bé, val a dir que la democràcia de Facebook no era una festa tampoc, siguem equànims. A les últimes votacions -canvis de juny de 2012- només un 0’038% dels usuaris van presentar el seu vot. Podreu pensar que el “cop” no és tan dur. Els més crítics, tanmateix, expliquen que Facebook tampoc fa res per fomentar la participació i que amaga deliberadament aquest procediment de votacions a la majoria de timelines de tot el món. La web Our-Policy.org s’ha unit contra aquestes reformes, però el nombre tan elevat de persones que han de votar -i en contra- fa que sembli força impossible que puguin arribar a frenar-les.

En definitiva, el probable final del sistema sufragista a Facebook, més que repercussions reals per l’usuari, és una senyal, un símbol que dóna entendre que cada vegada més la xarxa social de Zuckerberg deixarà de ser una comunitat formada per ciutadans i passarà a convertir-se en una comunitat regida pels impulsos publicitaris adreçats a tot un seguit de punts al ciberespai. Al capdavall, Facebook és una empresa i, per deixar de ser deficitària -perquè ho és, i molt- el que necessita sens falta és que les marques hi inverteixin; el que opinin els seus usuaris passa, malauradament, a un segon o a un tercer pla.

Fonts: Buzzfeed.com; TheInquirer.es

Anuncis

Dolors Reig a la plaça del poble

Qui ho hauria de dir, en aquests temps que corren,  que la plaça del poble seria mainstream. Ens explicarem. El concepte de la plaça del poble és la punta de llança d’una tendència que els més experts en la matèria ja defensen com a l’única solució possible que tenen les marques per tal de subsistir en aquest món digital, que per molts és desconegut i salvatge, un món que avui dia encara molts no reconeixen però que hi és i ho serà tot, en un futur tampoc gaire llunyà.

Al capdavant del concepte de retorn a la plaça del poble hi trobem la Dolors Reig, psicòloga social i experta en social media. Reig defensa, bàsicament, que en un context de desconfiança cap a les marques, les opinions de la gent com tu i com jo, de la comunitat, són transcendentals. Al seu llibre titulat “Socionomía” la psicòloga defensa que l’individu connectat és més intel·ligent perquè aprèn dels altres, i és millor persona perquè confia i comparteix. Amb la consolidació de les xarxes socials els ciutadans hem passat a tenir un paper actiu, un paper participatiu que ha de donar molt de sí. Les empreses ja no poden enganyar perquè el ciutadà connectat pot veure les opinions que han penjat altres persones a la xarxa del producte en qüestió, pot comparar el que s’anuncia amb el que de veritat és, i pot  queixar-se, pot alçar la veu i la veu ser amplificada pels altaveus que són les xarxes socials. Amb aquest panorama, les empreses, que per existir hauran de ser digitals, no tindran més remei que actuar amb transparència i sinceritat.

 

Després d’una etapa homogeneïtzadora dels mitjans de masses, la confiança i la reputació tornaran a ser clau. Aquí és on entra el concepte de la plaça del poble. Antigament, quan es volia saber una cosa, explica Reig, s’anava a la plaça. La gent parlava i preguntava a qui més sabia sobre el tema que l’amoïnava. Aquella persona que anteriorment hagués mentit o hagués errat en el pronòstic ja no era consultada. El mateix està passant avui dia. Els social media fan que puguem estar enterats de tot i és per això que les marques que triomfaran seran les que tinguin més credibilitat i ofereixin el millor producte. Abans era més fàcil ser manipulats perquè la informació estava controlada per unes poques persones o pels mass media. Actualment, la comunicació que s’estableixi entre marca i ciutadà serà fonamental. Els dos seran a la xarxa. Els dos podran conversar de tu a tu.

Una marca que estigui a la xarxa tindrà molts més rèdits interactuant que difonent contingut, perquè amb la interacció arriba la confiança i amb la confiança, la reputació. Hauran de parlar a la gent del que l’interessa, buscar com els ciutadans la defineixen i respondre dubtes. Aportar valor. I si el consumidor té queixes l’empresa l’haurà d’escoltar i donar explicacions, perquè si no ho fa, aquest ciutadà, recolzat pel poder d’aquests altaveus digitals, ja sigui a través de Twitter, Facebook, del seu bloc, etc, podrà avisar a la resta de gent que ep, que vagin en compte, que aquella marca no és de fiar. D’aquí ve també el concepte d’empowerment (empoderament). Els ciutadans tenen el poder. Serà interessant veure com evoluciona tot plegat.

Allò que ella s’endugué

Pel post d’avui recupero un petit relat que vaig escriure farà uns 5 o 6 anys pel setmanari El Vallenc. L’he trobat furgant dins del bagul dels records i m’ha fet gràcia treure-li la pols. L’he revisat i n’he modificat alguns trossos. El vaig titular “Allò que ella s’endugué”. 

 

Intentaria fer el mínim soroll. S’asseguraria que res ni ningú s’interposés en el seu camí. Pujaria escales amunt sigil·losament fins la darrera porta del llarg passadís. Un cop dins l’habitació recuperaria, finalment, allò que tan havia desitjat i que li havia estat pres d’una manera tan vil.

Aquest era el pla que havia previst. Després d’hores i hores cavil·lant, valorant els avantatges i els inconvenients d’arriscar-se d’aquesta manera, va concloure finalment que no hi havia cap altra opció. Era conscient que era o ara o mai. No podia estar més temps sense allò pel qual res tenia ja sentit. L’havia tingut des de sempre, i ara que cruelment s’havia quedat sense, el trobava a faltar molt, sentia un buit enorme dins seu, res no havia tornat a ser el mateix. Era per això que havia d’actuar immediatament. El tot pel tot.

Va estar tot el matí preparant-se per l’ofensiva, que tindria lloc, tal com va decidir, just després de dinar. Havia estudiat a fons els costums dels inquilins de la casa. Si malauradament hi hagués algú a dins, segur que estaria fent la migdiada. Els dos personatges que normalment freqüentaven la llar es quedaven adormits tan bon punt acabaven de menjar i posaven el cul al sofà. Seria en aquell moment quan tindria el terreny lliure. Seria aquella l’ocasió per a dur a terme el cop.

Les hores passaven molt lentament i l’espera es va fer eterna. Provava de no recordar l’anhel que sentia quan el posseïa per tal de no perdre els nervis. Era gairebé irracional. Amb ell havia passat, sens dubte, la millor època de la seva vida, i no volia renunciar-hi de cap de les maneres. Finalment, però, l’hora H va arribar. Per fi havia arribat el moment. Estava capacitat mentalment i física per aconseguir-ho. Quan ho tingués s’encarregaria amb totes les seves forces que ningú més li tornés a pispar.

Quan va estar plenament convençut que aquell era el moment es va esmunyir per la porta del darrere, tal com havia planejat. Va recórrer l’estança, va mirar a banda i banda i ràpidament s’encaminà cap a les escales. Li costava molt d’esforç superar els esglaons; malauradament, i no ho preveia, la seva condició física no era l’òptima, va concloure, però a pesar de tot no es va rendir. Amb penes i treballs va arribar fins dalt i, esgotat, es va dirigir cap a l’habitació del final. Va veure alleugerit que la porta estava oberta. Va entrar rabent a l’interior, va fer una ullada a dreta i esquerra i aleshores el va veure. Allà, al racó. Reposava damunt la tauleta de nit. Va començar a dirigir-s’hi però, de sobte, quan estava allargant la mà per agafar-lo, quan el tenia a tocar dels dits… aleshores va sentir una veu femenina, aguda com una mala cosa, que deia: “Reietó, què fas aquí, que no veus que et pots fer pupeta? Au va, anem cap avall, vine aquí, alehop!”

Va ser com si la realitat li clavés una bufa. Tot se n’havia anat en orris. Alguna cosa havia fallat. Es va esfondrar, conscient d’haver desaprofitat aquesta oportunitat d’or. La mare el va engrapar i ja no va poder fer res més. Amb el rostre desencaixat va veure com s’anava allunyant irremeiablement del seu meravellós i preuat xumet. Va deixar-se anar, no tenia esma per a res més. Bé, potser sí.

Va posar-se a marranejar.

 

Comunicació estratègica digital

Ja fa 3 setmanes que vaig començar el postgrau de Comunicació Estratègica Digital a l’Idec-Pompeu Fabra. Després d’aquests primers dies en puc fer ja una primera valoració, i crec que és molt positiva. Aquesta bona impressió ve donada, en bona part, pel professorat que ens està impartint les classes, un dels motius primordials pels quals em vaig inscriure al curs, encapçalats pels nostres tutors, la Cristina Ribas, consultora i periodista especialitzada en Internet, i en Joan Francesc Cànovas, especialista en comunicacions de crisi.

De moment, per les aules del carrer Roc Boronat 138 ja hi han passat grans noms que ens han ajudat a situar-nos, cadascú al pal que més toca. Així, el primer dia ja va ser potent, amb la masterclass de Genís Roca, actualment soci director de Roca-Salvatella, una empresa de consultoria estratègica sobre els usos que les empreses i institucions poden fer de la xarxa. Roca és un autèntic pou de saviesa respecte aquests temes i ens ho va demostrar en escreix. Aquí us deixo material interessant que va deixar anar, presentades en format tweet:

– “Mai en la història havia passat que una tecnologia afectés decisivament i a la vegada la producció i la transmissió de coneixement”

– “Qui es pensi que tot quedarà tal com és ara va errat. Tot acaba de començar; estem just a l’inici d’una etapa històrica: la digitalització”

– “Facebook, Google, Microsoft… en aquests moments totes s’estan posicionant per arribar a un lloc concret”

– “El negoci és, sens dubte, en les bases de dades creades per les xarxes socials”

– “Service, Data, Work. Els productes que esdevenen digitals passen a ser serveis. Vinil -> CDs -> Spotify (servei)

Dies més tard va venir a classe, directe de Silicon Valley, Josep Gubau, informàtic català afincat a Tiburón (California), CEO i propietari de Gnuine, un referent del sector en termes tecnològics i de programari lliure. La xerrada de Gubau va ser més tècnica, centrant-se en el funcionament d’Internet, des de la invenció del sistema de codificació binari fins als sistemes de transmissió (ADSL, fibra, etc.). Ens va omplir els caps de bits y bytes, però va resultar molt interessant pel simple fet que necessites saber d’on véns per poder anar endavant.

La última classe que m’agradaria destacar, de moment, és la que ens va fer ahir l’Albert Cuesta. Particularment em feia molta il·lusió escoltar-lo en directe, ja que el segueixo des de fa temps tant a Twitter com als seus articles al Diari Ara o a La Vanguardia. Cuesta escriu i parla sobre noves tecnologies i és un expert en el món dels dispositius mòbils. Ens va donar molta informació i moltes claus de present i de futur per entendre el món smartphone, i tot el que se’n deriva, que no és poc. Us deixo també algunes dades interessants que va comentar:

– “Hi ha més gent al món que disposa de telefonia mòbil que gent amb accés a electricitat o aigua potable”

– “Mirem el mòbil de mitjana 150 vegades al dia, cada 6 minuts que estem desperts”

– “8 de cada 10 smartphones que es venen a Espanya són d’Android”

– “Apple ven el 9% d’unitats de telèfons al món però s’emporta el 70% dels beneficis (a causa del preu mitjà dels seus dispositius)”

– “La meitat de tot el tràfic mòbil mundial són vídeos, la majoria de Youtube”

– “Les tablets són per consumir contingut, no per a produir-lo”

Cal destacar un aspecte molt important el qual els 3 ponents van incidir-hi especialment: el futur passa per l’Internet de les coses. Pels que no us soni el concepte, amb “Internet de les coses” ens referim a una xarxa d’objectes quotidians interconnectats. D’aquí uns anys molts objectes, electrodomèstics, mitjans de transport, etc. estaran equipats amb dispositius d’identificació que faran la nostra vida quotidiana més fàcil. Perquè s’entengui clarament, us deixo un parell de vídeos molt entenedors. Sembla revolucionari, però tot va molt ràpid; 5 anys enrere, per exemple, no existien ni Facebook ni Youtube.

Calendari carregat!

El passat dimecres 10 d’octubre vam enllestir una part molt important d’un projecte en què formo part i del qual em sento molt orgullós. A quarts de 9 del vespre d’aquell dia me’n tornava cap a Barcelona després de passar tota la tarda a la Tarraco Arena Plaça, la ja -gratament- anacrònica plaça de braus de Tarragona. La raó de la meva presència allí era una sessió fotogràfica. I és que aquell dia vam acabar de dur a terme les fotografies que formaran part d’un calendari benèfic, impulsat i gestat per la Fundació Mas Albornà.

Fundació Mas Albornà, lectors; lectors, Fundació Mas Albornà. Els presento per si no els coneixen, que podria ben bé ser que sí. Aquesta fundació, que es troba a Vilafranca del Penedès, té com a principal finalitat integrar social i laboralment persones adultes amb discapacitat i transtorn mental. Fa 5 anyets van llançar un calendari social per tal de donar a conèixer l’organització i sensibilitzar la ciutadania gràcies a la desinteressada col·laboració de moltes persones, entitats i empreses. Aquest sisè any l’aposta ha estat molt més ambiciosa: un calendari casteller. Per què? Doncs perquè els valors que transmeten els castells són també els que representen la fundació: esforç, integració, treball en equip, unitat, esperit de superació. Així doncs, i amb l’ajut de la Coordinadora de Colles Castelleres, es va tirar endavant el projecte.

Quan el Xavier Cartanyà, gerent de la fundació, a inicis d’estiu, em va demanar la meva col·laboració, ho vaig tenir clar ben aviat. La meva feina, amb l’ajut de la Cristina Barbacil, la cap de comunicació, seria,  sobretot, de producció: contactar amb les colles -tenint en compte que no podrien sortir totes, vam apostar bàsicament per un criteri cromàtic a l’hora d’elegir quines sortirien-, consensuar unes dates per a les sessions fotogràfiques, posar-nos d’acord amb el perfil de casteller que hauria d’aparèixer a la foto, etc. I és que no hauria de sortir tota la colla en conjunt, sinó un, dos, tres castellers; poquets, en definitiva (tal com encertadament diu en Xavier, no és un calendari de castells, sinó de castellers). Després de molts dies i molts mails i trucades fetes el resultat ha estat molt positiu per a nosaltres. Un fet determinant ha estat la reacció de les colles. La seva resposta al projecte ha estat tremendament positiva; només cal dir que va venir a Tarragona gent de Figueres, Lleida o Guissona per tal de fer-se una fotografia. Chapeau.

Doncs bé, ara el que toca és que el fotògraf, en Jemi Paretas, que va realitzar una excel·lent feina, trïi les millors imatges i el projecte tiri endavant per tal que, a finals d’any, pugui ser presentat en societat. Encara queden molts assumptes a tractar, però ja hem avançat bona part del camí. El calendari ja el tenim carregat. És sòlid i no pateix rebrincades. De ben segur que el descarregarem.

Si teniu curiositat, us deixo un enllaç per tal que vegeu com va anar la gestació dels calendaris d’anys anteriors http://www.masalborna.tv/2012/02/02/calendari_2012/


PD. Les colles que han participat són: Bordegassos de Vilanova, Capgrossos de Mataró, Castellers de Barcelona, Castellers de Lleida, Castellers de Sant Pere i Sant Pau, Castellers de Vilafranca, Colla Castellera de Figueres, Colla Jove Xiquets de Tarragona, Colla Jove Xiquets de Vilafranca, Colla Joves Xiquets de Valls, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Margeners de Guissona, Nois de la Torre, Pataquers de la URV i Xicots de Vilafranca. Moltes gràcies a totes elles!

Sala d’espera

No, sí, miri, el que vostè ha de fer és asseure’s a aquesta cadira i esperar a què el cridin. No, sí, ja sé que porta molta estona esperant, però comprendrà que jo no hi pugui fer res. Sí, clar, tothom té pressa, no només vostè. Tota la gent que veu per aquí també en té, de pressa, o sigui que relaxi’s una miqueta. No, i tant que puc dir-li que es relaxi, porta ja molta estona queixant-se i jo molta estona contestant-li que és un assumpte que no està a les meves mans i que, per tant, no li puc resoldre la situació. No, sí, doncs ja està, estigui tranquil·let, d’acord? No tardaran en cridar-lo. Ja ho sé que li he dit molts cops, però és que és així. Com més temps porti esperant menys temps haurà d’esperar. No sé si m’explico. No? Doncs és igual, m’està fent ballar el cap a mi i tot i aleshores començo a dir coses sense sentit. Ara bé, tampoc és vostè la classe de persona que em pot dir si m’expresso bé o no. M’entén oi? I si no m’entén, m’és igual, a aquestes alçades de la pel·lícula l’únic que li demano és que s’estigui quietet uns minuts, no li exigeixo més. Ara resulta que no li agraden les meves exigències. Doncs crec que ja hi hauria d’estar acostumat, a les exigències. Que què? No, si, ja, vostè i jo se les acabarem tenint, ja ho veig. Sí, sí, a vostè, l’assenyalo amb el dit; sé que és de mala educació però és que em té ja amb la mosca al nas, eh. I quan tinc una gran i lletja moscota al nas no hi ha manera que torni enrere eh, l’aviso. No, no és una amenaça, és una advertència. No, i tant que la puc fer, a veure qui s’ha cregut que és, de venir aquí i no parar d’atabalar el personal amb les seves queixes de pà sucat amb oli. Perquè aquí, la gent, el que vol és estar tranquil·la, no està aquí per escoltar els precs i gemecs d’algú altre, això ja ho pateixen en una altra banda. No, sí, i tant que sí. I tant que ho sé. I vinga, és que vostè no escolta o què? Acabarem malament eh, l’hauré de fer fora. Sí, sí, sí. Ja està decidit. I mira que no ho faig mai jo això eh, de fer fora algú, però és que no em deixa alternativa, tu. I vinga sant tornem-hi..! Verge santa impedeix que faci cap disbarat perquè és que no em faig responsable dels meus actes, eh. Que li dic que prou, home! Que s’ha acabat, fins aquí hem arribat, que el faig fora eh! És vostè un insolent i un caragirat! Què s’ha cregut, que aquí estem tots per… Eieieiei! On va?? Què fa aixecant-se? Que què?? Que diu que se’n va? Escolti’m, que no ho pot fer això! Era broma el que li deia abans! Jajaja! No s’ho haurà cregut oi? Ei vostè! Es pensa que les coses són així de fàcils? Eeeei nonono, no se’n vagiii, nooo, esperiiiiiiiiii……

 

 

*Nota de l’autor: Qualsevol semblança amb la situació actual entre Catalunya i Espanya és pura coincidència. O no.

Angoixa 2.0

Senyores i senyors, us presento un nou concepte que m’acabo de treure d’això que n’acostumem a anomenar patilla. O de més avall, de sota la màniga. D’allà on més ràbia us faci. Doncs bé, sense més preàmbuls procediré a explicar de què tracta el que vindria a ser l‘angoixa 2.0. Pam! Aquí ho teniu. Ostres -pensareu- les deixa anar com si res, aquest noi és un agosarat, un revolucionari, aquí inventant-se noves expressions. Doncs no, perquè segur que ja ha estat utilitzat per algú altre més lúcid i ràpid que jo. Però no passa res. En aquest món ja està tot inventat, ho sap tothom.

Bé, anirem al gra. La definició estricta i acadèmica de l’angoixa 2.0 no la sabria formular, però el significat tindria bastant a veure amb aquella sensació que un té, quan arriba a un esdeveniment -diga-li concert, diga-li enfrontament esportiu, diga-li manifestació multitudinària per la independència de Catalunya- de voler treure el mòbil de seguida i començar a compartir la informació que tu estàs presenciant in situ, ja sigui piulant, fent instagrams, pujant contingut al facebook o simplement enviant la imatge per whatsapp a amics, coneguts i saludats. Més o menys això seria l’angoixa 2.0. I acabo de crear el concepte -no l’he creat, però feu veure que sí, gràcies- perquè jo mateix ho pateixo. Me n’he adonat. No diuen que el primer pas per afrontar un problema és admetre’l? Doncs au, ja està, ja em podeu portar a una reunió de malalts del 2.0 anònims si voleu.

Tornant on estàvem. Això de l’angoixa 2.0 no és gaire fotut, la veritat, però sí que et produeix certes ànsies. Estàs allà, patint perquè el mòbil no agafa cobertura; en una sala a les fosques i tu, allà, amb la ditxosa llumeta de l’aparell telefònic. En fi. Que si quan abans d’arribar a un esdeveniment ja penses en quin moment i amb quin filtre penjaràs la foto a l’instagram, és que pateixes angoixa 2.0. I si esperes impacient la mitja part per anar-te’n a l’altra punta d’on és el teu seient per agafar l’angle adequat per la foto, pateixes angoixa 2.0. I si estàs a la matinada de festa i entres a Twitter amb penes i treballs per tal de piular una anècdota, ets un angoixat 2.0.

I és així. I no hi ha més.  S’accepta, i ja està. Perquè tampoc volem curar-nos. Ens agrada -no..?-. I un cop el contingut està penjat a la xarxa i ho veiem amb els nostres propis ulls, doncs respirem alleugerits, i somriem. I aleshores és quan ja parem atenció al que hem anat a veure.