Històries diminutes

Al darrer post parlava del concurs de microrelats a través de Twitter organitzat conjuntament entre Visita Valls i quatre llibreries de Valls: Roca, Adserà, Ditec i Tram. Ha estat un gran orgull per a mi saber que n’he estat un dels guanyadors, juntament amb el periodista reusenc Josep Baiges, la meva amiga Marta Ferré i la Jéssica Arias, que no conec personalment. En aquest post m’agradaria compartir la sèrie de microrelats que vaig escriure per a participar en aquest original concurs. Espero que us agradin.

  • Va ser un bon dia pel Pau. Cap pocapena havia entrat al caixer. A més, el seu corredor de borsa li havia portat una manta nova
  • Era ella! Després de molts anys buscant-la l’havia tornat a veure. Per fi. L’atleta va autodesqualificar-se dels 10 kms marxa.
  • Havia plorat per ell durant temps sense obtenir resposta. L’enyorava tant.. No s’acostumava a viure sense el seu preuat xumet.
  • Un agressiu alienígena va visitar-nos. Era lleig, vanitós i poruc. Ens va dir que era un terrícola. I ens anomenava “aliens”.
  • Res. No tenia escapatòria. Amb gran destresa l’espadatxí l’havia acorralat. Es trobava entre l’espasa i la paret. Literalment.
  • Estava captiu. Ferit. Aleshores la va veure. S’aferrà als barrots. “Corre, treu-me d’aquí!”. Ella va tirar la clau al riu.
  • I llavors la serp va temptar Eva amb una poma. “-No tindràs pas uns préssecs, les pomes restrenyen”. La serp va marxar capcota. 
  • Un segon. Va tirar i va fallar. Tots el van felicitar i abraçar. Tots els rivals, és clar. Però li va trobar cert gust i tot.

Per Sant Jordi, microficció

Com ja vaig comentar a l’últim post, Twitter ha esdevingut una gran plataforma per a difondre, retransmetre, comentar, etc. qualsevol esdeveniment social. Ja pot ser de poca importància o sense un gran ressó, però sempre que hi hagi una comunitat d’usuaris amb uns mateixos gustos o interessos que el comentin -això sí, imprescindible, sota un mateix hashtag-, aquest passarà a tenir el seu corresponent espai a la xarxa social. Tampoc estic descobrint la sopa d’all, dient això.

No obstant, durant aquest últim mes, aproximadament, la gent de Valls hem comprovat com Twitter també pot ser útil per impulsar objectius no tant informatius o periodístics, i sí més creatius o literaris. Com ja haureu endevinat, estic parlant del concurs de microrelats a través d’aquesta xarxa social, que ha impulsat Visita Valls -que està fent una gran tasca de difusió 2.0 dels actes vallencs- juntament amb les llibreries Roca, Adserà, Tram i Ditec. La voluntat és senzillament aquesta: usar Twitter per a crear literatura. Sota el hashtag de “stjordivalls” tothom hi ha pogut participar; el fet que Twitter sigui obert permet aquesta llibertat, sense límits quantitatius ni qualitatius. Al final de la jornada el facebook de Visita Valls recopilava els microrelats i els publicava. Al llarg de tots aquests dies se n’han escrit més de 300. Deu n’hi do!

Un servidor hi ha participat, aportant diversos relats durant el període de participació que, per cert, s’acabava ahir. Els 140 caràcters d’una piulada no donen per massa, i és per això que el treball de síntesi ha de ser immens. Personalment m’agrada incloure un petit gir al final del microrelat i deixar que el lector llegeixi entre línies i, sobretot, i parlant en llenguatge cinematogràfic, s’imagini encertadament els fores de camp que hi ha en cada frase. En fi, tota una experiència creativa.

El més interessant de tot, però, és que aquesta experiència -que ja puc titllar de molt positiva, segur que hi estareu d’acord- també s’ha produït en altres llocs. Al llarg d’aquests dies he comprovat com altres municipis o institucions han impulsat concursos semblants. Amb l’excusa de Sant Jordi, han coincidit diversos concursos literaris catalans a Twitter. Per exemple, el que han organitzat els joves d’Òmnium de Badalona -hashtag “òc140”-, l’impulsat per la Universitat de Barcelona (UB) -hashtag “stjordiUB” o el que s’ha fet a Vilassar de Mar -hashtag “sjVdM”. A pesar que tenen algunes diferències organitzatives i de procediment, l’essència per les quals si’han creat és la mateixa, usar aquesta plataforma des d’una vessant més artística, plasmant un fet ja irrefutable: els usos socials que permet -en aquest cas- Twitter són gairebé il·limitats.

Per acabar, us deixo amb l’acudit gràfic que surt aquesta setmana a El Vallenc, fet per un enorme dibuixant i humorista com és Jordi Figuerola (GA):

El derbi vallenc més 2.0

Ahir a la tarda al pavelló Joana Ballart va tenir lloc un partit de bàsquet molt especial: el derbi vallenc que enfrontava els dos equips de la ciutat: el CB Valls contra l’AAEET, una rivalitat històrica que es remunta anys enrere. El partit va ser vibrant des del primer minut i, com a bona rivalitat que és, hi va haver polèmica i enganxades entre els jugadors, però també jugades espectaculars (alley-oop aetista inclòs) que van fer aixecar dels seients els espectadors que es van congregar al pavelló vallenc, un públic dividit que no va parar d’animar els seus jugadors respectius i que va ocupar en la seva totalitat una de les dues graderies. Deu n’hi do.

Però a banda del partit de bàsquet en sí, que també va donar molt a parlar, i del resultat final (van guanyar els visitants, l’AAEET), m’agradaria centrar-me en el fet que podria haver estat perfectament el primer matx 2.0 de la història esportiva vallenca. A través del hashtag “derbivallenc” el Twitter va treure fum durant bona part de la jornada, amb més d’un centenar de piulades que el van fer segurament Trending Topic, almenys, de la zona del Camp de Tarragona. Abans del partit, els jugadors ja escalfaven motors a través de la xarxa social (@marc_escoda, @nakisergi, @guilly_11), i durant l’enfrontament, molts tuitaires no van dubtar a comentar la jugada i també el marcador (@albertpedret, @jordimigo, @peremagri, @selbetsomines,  @jfinestres, @irodon, @4laia). Els diferents tuitaires, en el qual m’hi incloc, anaven interactuant entre ells. Tots estaven al Joana Ballart; i pels que no hi eren, l’experiència social que ofereix Twitter va fer que poguessin seguir el partit gràcies a la unió dels diferents comentaris. Vaja, què us he de dir, com passa moltes vegades en qualsevol esdeveniment social/cultural/polític de certa importància.

Així doncs, el derbi es va transformar en una experiència 2.0 en tota regla; un fet normal ja pels partits de les grans lligues, però encara molt poc comú a nivell local. Amb l’increment de tuitaires que va experimentar la ciutat de Valls l’any passat, qui sap si d’aquí poc podem portar algun tema nostrat fins dalt de tot de la llista de TTs o, si més no, ens poguem fer sentir a través del ciberespai.

La generació més (pre)parada

Volia estrenar el bloc amb un article periodístic que, en el fons i en teoria, és el que se’m dóna bé. Però els camins de les xarxes socials són inescrutables, i m’he topat de cara amb un producte audiovisual que necessito ensenyar. És un vídeo al darrere del qual hi ha Benjamín Villegas, un jove músic andalús -afincat a Barcelona- que diu formar part de la generación perdida, la generació que va néixer durant la dècada dels 80. Sí, la generació més ben preparada de la història. Se’n recordeu? De tot allò ja no en queda res. Com perfectament explica Villegas al vídeo, ara és la generació que ha de lidiar amb 3 crisis a la vegada: la dels 30, l’econòmica i la de valors.

Jo, tot i ser del 88, m’hi he sentit plenament identificat. Potser no per la crisi dels 30, però sí per tota la resta. Ens van fer creure que el futur era immillorable, que estudiant i esforçant-nos arribaríem al nostre final feliz, que diu Benjamín. I els vam fer cas. I ens vam esforçar. Ningú ens havia avisat sobre el que ens cauria a sobre. Ara ens hem de reinventar quan encara no ens havíem ni arribat a inventar. Ara ens toca buscar camins originals, tenir idees brillants i estar sempre al lloc i al moment adequats. I això no és just, ni és possible.

Aquí teniu el vídeo:

Benjamín Villegas està duent a terme una campanya de micromecenatge per tal de finançar el seu primer disc, que es titularà “Ensayo sobre la generación perdida”. De moment ja ha aconseguit uns 1.400 euros, i el seu vídeo ha superat les 70.ooo visites a Youtube en 4 dies.

Pròleg

Bé, aquí estem. Un altre bloc a la blogosfera, que pensaran molts. Aquest petit tros de ciberespai neix amb poques ínfules i sense gaires pretensions. Està portat per mi, un jove periodista que també ha realitzat -i segueix duent a terme- algunes incursions al món cinematogràfic i audiovisual. El que sí que podria ser, ara pensant-ho bé, és una renovació d’aquell primer espai que un servidor tenia penjat per aquí on, sota el títol d’Spotless Mind, va esdevenir una primera presa de contacte amb el món blocaire. Allà hi vaig començar a escriure petits escrits literaris de poca monda, que diria aquell, per, finalment, acabar passant a la informació i crítica de pel·lícules de cine, la meva gran passió. Aquella experiència va durar 3 anyets (2009-2011); esperem que aquesta en duri uns quants més.

Segurament el bloc anirà evolucionant, i és per això que no em vull arriscar a dir-vos què hi trobareu. Això sí, suposo que hi haurà una mica de literatura, i també una mica de periodisme. Ja veurem què tal. De moment, però, sigueu benvinguts.