Els cinemes de Valls. Expectatives no complertes (i II)

A la primera part d’aquest article parlava d’alguns factors que han pogut i poden condicionar la manca d’assistència de la població vallenca als cinemes de la seva ciutat. A la falta d’una gran zona de pàrquing, la poc més que correcte connexió de l’emplaçament amb l’entrada de la ciutat i el tema de la confiança –que comentava el Sergi Martínez, treballador dels cinemes JCA- i el costum de marxar fora, se n’hi podrien afegir alguns altres que acabarien d’esbossar, probablement, el marc general.

Primerament, una pregunta que tots ens hem fet algun cop als darrers anys: Per què no arriben alguns títols importants o, si arriben, ho fan amb una, dues o tres setmanes de retard? El tema de pelis destacades que no han estat en cartellera a Valls també s’ha de comentar. No hi ha un patró sobre quins títols vénen i quins no. Els títols més comercials, és a dir, els anomenats blockbusters -els Crepúsculo o els Harry Potter de torn-, arriben sempre puntuals. Ara bé, a partir d’aquí, el tema es complica. Per exemple, Dark Shadows, de Tim Burton, que la podríem considerar una peli força comercial (fa temps que Burton treballa completament dins del sistema i pel sistema), s’ha estrenat aquest divendres però no ha arribat encara a Valls. El que sí que sabem, però, és que si arriben o no depèn en bona part de l’afluència de públic a les sales. Sergi Martínez ho explica: “Tenim moltíssimes estrenes, i les que no tenim no és perquè no es vulgui. El món del cine és com una roda recíproca, i les còpies de les pel·lícules d’estrena van per aquells cinemes que més espectadors tinguin. Per tant, a més gent i més confiança, més títols rebríem”. És perfectament lògic: si no hi ha recaptació no hi ha còpies, i els encarregats de la distribució seran prou llestos com per no invertir els diners en unes sales que saben que no els tornaran la inversió feta. És un tema important aquest, i acabem de comprovar que té molt a veure amb l’assistència o no del públic a les sales.

Un altre factor, segurament el que més es palpa entre els espectadors i segurament també el que fa més mal a la imatge general dels cinemes:  les instal·lacions, o més ben dit, el servei. Segons sembla els equipaments són molt bons comparat amb altres cinemes de la zona, però també és veritat que poca gent ha sortit “il·lesa” de la seva estada a les multisales. Amb aquesta expressió vull dir que des de pràcticament el naixement del cinema que arriben molts comentaris sobre errors en el moment de projectar el film. Per exemple, problemes de so –massa fluix, canvis de volum-, aturades sobtades de la projecció,  tràilers projectats del revés… i, fins i tot, la no projecció de la pel·lícula per un oblit –es va haver de sortir a avisar-los-. Igual que si comprem un producte i ens arriba en mal estat segurament ja no donarem una segona oportunitat a la marca en qüestió, aquestes coses acaben afectant l’opinió que té la gent sobre els cines. La imatge és molt important i més en la situació en la qual es troben els cinemes. No es poden permetre el luxe que passin errors com aquests, senzillament.

Finalment m’agradaria puntualitzar una qüestió. Aquí tothom dóna per fet que és principalment el jovent de Valls qui no va al cine. Sense treure’ns part de culpa, no puc estar de dir que cada vegada que hi he anat, hi havia molta més gent jove que gent gran, a la sala. És molt fàcil posar-se còmodes i culpar a la gent jove. Sempre s’ha fet, és la solució fàcil. L’altre dia, en un restaurant, una parella d’uns 60 anys explicaven al cambrer que més tard anirien al cine. “Aneu aquí  a Valls?”, va preguntar-los el cambrer. “Aquí? No, no.. anem a Tarragona”, va respondre l’home. I no són ni la primera ni la última parella que ni consideren els cines d’aquí com a opció. Cal recordar, també –i sense voler-ne fer la causa principal-, que aquí no val el Carnet Jove, sorprenentment, i això és un altre aspecte negatiu (pots tenir descompte presentant carnets d’estudiant, del TRESC o de +65 anys). Que hi podrien anar molts més joves? Home i tant. Però també hi podrien anar molta més gent gran. O sigui que les culpes pel jovent no em serveixen.

En fi, al llarg d’aquest article hem anat veient alguns factors que poden haver condicionat que les expectatives inicials del cinema de Valls no s’hagin complert. No parlaré de fracàs encara. Els cines no estan en coma, però presenten símptomes de malaltia des de fa temps. Què més vol la gent que uns cines a la seva ciutat? Com diu l’Ivan Rodón en un comentari de l’últim post, els cinemes només es trobaran a faltar quan hagin tancat definitivament. I és que Valls molts cops som així. És la nostra ciutat, però en moltes ocasions apartem la mirada i fem veure que el que hi passa no va amb nosaltres. I aquesta actitud ha de canviar d’alguna manera. Perquè com molt encertadament diu en Sergi Martínez, “no val només ser de Valls per les Decennals”.

PD. La intenció a l’hora d’escriure aquest article era entrevistar el gerent de JCA Cinemes, el senyor Miquel Cortada. Després de trucar-lo insistentment la seva secretària em va donar a entendre que no era una prioritat pel sr. Cortada parlar amb mi. Que jo ho entenc perfectament, però ho puntualitzo per si algú es pregunta per què no hi ha declaracions seves.

Els cinemes de Valls. Expectatives no complertes (I)

Va ser segurament l’esdeveniment de l’any a Valls. A inicis de 2008 s’inaugurava el nou cinema, unes instal·lacions situades a la zona emergent del Vilar que comptaven ni més ni menys que amb 9 sales, una barbaritat comparada amb la única que hi havia al rònec cinema del carrer D’en Bosch, l’últim precedent a la capital de l’Alt Camp, que va tancar portes 5 anys enrere.  Autoritats locals, responsables de l’empresa gerent- JCA Cinemes– i vallencs i vallenques en general van omplir la sala gran, satisfets i cofois perquè Valls, que s’acostava a la xifra dels 25.000 habitants, tornava a tenir cine. I quin cine! Era una aposta decidida de ciutat, deien uns, que potenciaria el Vilar com la gran zona d’oci vallenc; d’altres, una minoria i encara amb la boca petita, ja intuïen que alguna cosa no es feia bé, com el fet d’ubicar-se en uns baixos d’un edifici de vivendes o el problema de no comptar amb un gran aparcament al seu costat.

No havia passat ni mig any que ja es veia que la cosa no funcionava del tot. Tret del boom del començament, causat principalment per l’efecte de la novetat, la resposta de la gent no havia estat l’esperada. Era l’agost de 2008 i Jaume Pros, al seu bloc Sense embuts, ja explicava  el que molts de nosaltres hem comprovat al llarg d’aquests últims anys: “És increïble que a una ciutat de més de 25.000 habitants, capital de comarca i que gaudeix d’uns cinemes nous equipats amb els últims avenços, un divendres només hi hagués un pare i un fill disposats a veure aquella pel·lícula, d’estrena, en sessió de tarda. El cinema de Valls és l’únic multicinema que hi ha a les dues comarques de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà!”

Les expectatives posades per l’Ajuntament i, sobretot, per JCA, no s’estaven complint i, malauradament, segurament no es complirien. Al maig de 2009, un any més tard, en una entrevista feta per la periodista Anna Estallo, el gerent del cine, Miquel Cortada, deixava entreveure que la població vallenca encara no veia els cinemes com a seus i reclamava a l’Ajuntament una aposta més decidida. Reclamava la construcció d’un pont que connectés el Vilar amb el barri del Bon Sol i la creació d’una gran zona d’aparcament.

Som a 2012 i ja hem vist que segueix sense haver-hi ni una cosa ni l’altra. I, desenganyem-nos, no hi serà en un futur a mig termini. És possible que si l’arribada en cotxe als cinemes fos més còmode hi aniria més públic. Tanmateix, la impressió és que aquests “obstacles” –segons  JCA- n’amaguen d’altres que potser són més decisius.  Un d’ells, és que la gerència creu que el costum dels vallencs i vallenques de marxar fora de la ciutat per gaudir de l’oci és la principal raó que explica la poca afluència al multicinema. I que els costums costen molt de canviar. Sergi Martínez Caro, que hi porta treballant des del primer dia, explica que les expectatives no han estat les esperades i creu que tot és qüestió de confiança: “Hi ha un problema de confiança amb Valls amb tot allò que tingui a veure amb l’oci d’aquesta ciutat. Mai acabaré d’entendre com una pel·lícula que fan aquí l’has d’anar a veure fora. Si la gent confiés més amb tot el que tenim aquí, s’obririen molts més llocs al voltant dels cinemes”. Problema de confiança? És possible. La gent prefereix anar a les Gavarres? Segurament. Per què, però? El que ningú dubta és que no s’han fet bé moltes coses, tant des de la gerència com des de l’Ajuntament, sense excluir, evidentment, la població vallenca.

Costa molt –per no dir que és pràcticament impossible- endevinar-ne la causa exacta; el més probable és que sigui una barreja de molts factors. En aquest post n’hem parlat d’alguns; en el següent intentarem analitzar els que falten.