Sala d’espera

No, sí, miri, el que vostè ha de fer és asseure’s a aquesta cadira i esperar a què el cridin. No, sí, ja sé que porta molta estona esperant, però comprendrà que jo no hi pugui fer res. Sí, clar, tothom té pressa, no només vostè. Tota la gent que veu per aquí també en té, de pressa, o sigui que relaxi’s una miqueta. No, i tant que puc dir-li que es relaxi, porta ja molta estona queixant-se i jo molta estona contestant-li que és un assumpte que no està a les meves mans i que, per tant, no li puc resoldre la situació. No, sí, doncs ja està, estigui tranquil·let, d’acord? No tardaran en cridar-lo. Ja ho sé que li he dit molts cops, però és que és així. Com més temps porti esperant menys temps haurà d’esperar. No sé si m’explico. No? Doncs és igual, m’està fent ballar el cap a mi i tot i aleshores començo a dir coses sense sentit. Ara bé, tampoc és vostè la classe de persona que em pot dir si m’expresso bé o no. M’entén oi? I si no m’entén, m’és igual, a aquestes alçades de la pel·lícula l’únic que li demano és que s’estigui quietet uns minuts, no li exigeixo més. Ara resulta que no li agraden les meves exigències. Doncs crec que ja hi hauria d’estar acostumat, a les exigències. Que què? No, si, ja, vostè i jo se les acabarem tenint, ja ho veig. Sí, sí, a vostè, l’assenyalo amb el dit; sé que és de mala educació però és que em té ja amb la mosca al nas, eh. I quan tinc una gran i lletja moscota al nas no hi ha manera que torni enrere eh, l’aviso. No, no és una amenaça, és una advertència. No, i tant que la puc fer, a veure qui s’ha cregut que és, de venir aquí i no parar d’atabalar el personal amb les seves queixes de pà sucat amb oli. Perquè aquí, la gent, el que vol és estar tranquil·la, no està aquí per escoltar els precs i gemecs d’algú altre, això ja ho pateixen en una altra banda. No, sí, i tant que sí. I tant que ho sé. I vinga, és que vostè no escolta o què? Acabarem malament eh, l’hauré de fer fora. Sí, sí, sí. Ja està decidit. I mira que no ho faig mai jo això eh, de fer fora algú, però és que no em deixa alternativa, tu. I vinga sant tornem-hi..! Verge santa impedeix que faci cap disbarat perquè és que no em faig responsable dels meus actes, eh. Que li dic que prou, home! Que s’ha acabat, fins aquí hem arribat, que el faig fora eh! És vostè un insolent i un caragirat! Què s’ha cregut, que aquí estem tots per… Eieieiei! On va?? Què fa aixecant-se? Que què?? Que diu que se’n va? Escolti’m, que no ho pot fer això! Era broma el que li deia abans! Jajaja! No s’ho haurà cregut oi? Ei vostè! Es pensa que les coses són així de fàcils? Eeeei nonono, no se’n vagiii, nooo, esperiiiiiiiiii……

 

 

*Nota de l’autor: Qualsevol semblança amb la situació actual entre Catalunya i Espanya és pura coincidència. O no.

Anuncis

Angoixa 2.0

Senyores i senyors, us presento un nou concepte que m’acabo de treure d’això que n’acostumem a anomenar patilla. O de més avall, de sota la màniga. D’allà on més ràbia us faci. Doncs bé, sense més preàmbuls procediré a explicar de què tracta el que vindria a ser l‘angoixa 2.0. Pam! Aquí ho teniu. Ostres -pensareu- les deixa anar com si res, aquest noi és un agosarat, un revolucionari, aquí inventant-se noves expressions. Doncs no, perquè segur que ja ha estat utilitzat per algú altre més lúcid i ràpid que jo. Però no passa res. En aquest món ja està tot inventat, ho sap tothom.

Bé, anirem al gra. La definició estricta i acadèmica de l’angoixa 2.0 no la sabria formular, però el significat tindria bastant a veure amb aquella sensació que un té, quan arriba a un esdeveniment -diga-li concert, diga-li enfrontament esportiu, diga-li manifestació multitudinària per la independència de Catalunya- de voler treure el mòbil de seguida i començar a compartir la informació que tu estàs presenciant in situ, ja sigui piulant, fent instagrams, pujant contingut al facebook o simplement enviant la imatge per whatsapp a amics, coneguts i saludats. Més o menys això seria l’angoixa 2.0. I acabo de crear el concepte -no l’he creat, però feu veure que sí, gràcies- perquè jo mateix ho pateixo. Me n’he adonat. No diuen que el primer pas per afrontar un problema és admetre’l? Doncs au, ja està, ja em podeu portar a una reunió de malalts del 2.0 anònims si voleu.

Tornant on estàvem. Això de l’angoixa 2.0 no és gaire fotut, la veritat, però sí que et produeix certes ànsies. Estàs allà, patint perquè el mòbil no agafa cobertura; en una sala a les fosques i tu, allà, amb la ditxosa llumeta de l’aparell telefònic. En fi. Que si quan abans d’arribar a un esdeveniment ja penses en quin moment i amb quin filtre penjaràs la foto a l’instagram, és que pateixes angoixa 2.0. I si esperes impacient la mitja part per anar-te’n a l’altra punta d’on és el teu seient per agafar l’angle adequat per la foto, pateixes angoixa 2.0. I si estàs a la matinada de festa i entres a Twitter amb penes i treballs per tal de piular una anècdota, ets un angoixat 2.0.

I és així. I no hi ha més.  S’accepta, i ja està. Perquè tampoc volem curar-nos. Ens agrada -no..?-. I un cop el contingut està penjat a la xarxa i ho veiem amb els nostres propis ulls, doncs respirem alleugerits, i somriem. I aleshores és quan ja parem atenció al que hem anat a veure.