Allò que ella s’endugué

Pel post d’avui recupero un petit relat que vaig escriure farà uns 5 o 6 anys pel setmanari El Vallenc. L’he trobat furgant dins del bagul dels records i m’ha fet gràcia treure-li la pols. L’he revisat i n’he modificat alguns trossos. El vaig titular “Allò que ella s’endugué”. 

 

Intentaria fer el mínim soroll. S’asseguraria que res ni ningú s’interposés en el seu camí. Pujaria escales amunt sigil·losament fins la darrera porta del llarg passadís. Un cop dins l’habitació recuperaria, finalment, allò que tan havia desitjat i que li havia estat pres d’una manera tan vil.

Aquest era el pla que havia previst. Després d’hores i hores cavil·lant, valorant els avantatges i els inconvenients d’arriscar-se d’aquesta manera, va concloure finalment que no hi havia cap altra opció. Era conscient que era o ara o mai. No podia estar més temps sense allò pel qual res tenia ja sentit. L’havia tingut des de sempre, i ara que cruelment s’havia quedat sense, el trobava a faltar molt, sentia un buit enorme dins seu, res no havia tornat a ser el mateix. Era per això que havia d’actuar immediatament. El tot pel tot.

Va estar tot el matí preparant-se per l’ofensiva, que tindria lloc, tal com va decidir, just després de dinar. Havia estudiat a fons els costums dels inquilins de la casa. Si malauradament hi hagués algú a dins, segur que estaria fent la migdiada. Els dos personatges que normalment freqüentaven la llar es quedaven adormits tan bon punt acabaven de menjar i posaven el cul al sofà. Seria en aquell moment quan tindria el terreny lliure. Seria aquella l’ocasió per a dur a terme el cop.

Les hores passaven molt lentament i l’espera es va fer eterna. Provava de no recordar l’anhel que sentia quan el posseïa per tal de no perdre els nervis. Era gairebé irracional. Amb ell havia passat, sens dubte, la millor època de la seva vida, i no volia renunciar-hi de cap de les maneres. Finalment, però, l’hora H va arribar. Per fi havia arribat el moment. Estava capacitat mentalment i física per aconseguir-ho. Quan ho tingués s’encarregaria amb totes les seves forces que ningú més li tornés a pispar.

Quan va estar plenament convençut que aquell era el moment es va esmunyir per la porta del darrere, tal com havia planejat. Va recórrer l’estança, va mirar a banda i banda i ràpidament s’encaminà cap a les escales. Li costava molt d’esforç superar els esglaons; malauradament, i no ho preveia, la seva condició física no era l’òptima, va concloure, però a pesar de tot no es va rendir. Amb penes i treballs va arribar fins dalt i, esgotat, es va dirigir cap a l’habitació del final. Va veure alleugerit que la porta estava oberta. Va entrar rabent a l’interior, va fer una ullada a dreta i esquerra i aleshores el va veure. Allà, al racó. Reposava damunt la tauleta de nit. Va començar a dirigir-s’hi però, de sobte, quan estava allargant la mà per agafar-lo, quan el tenia a tocar dels dits… aleshores va sentir una veu femenina, aguda com una mala cosa, que deia: “Reietó, què fas aquí, que no veus que et pots fer pupeta? Au va, anem cap avall, vine aquí, alehop!”

Va ser com si la realitat li clavés una bufa. Tot se n’havia anat en orris. Alguna cosa havia fallat. Es va esfondrar, conscient d’haver desaprofitat aquesta oportunitat d’or. La mare el va engrapar i ja no va poder fer res més. Amb el rostre desencaixat va veure com s’anava allunyant irremeiablement del seu meravellós i preuat xumet. Va deixar-se anar, no tenia esma per a res més. Bé, potser sí.

Va posar-se a marranejar.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s