Allò que ella s’endugué

Pel post d’avui recupero un petit relat que vaig escriure farà uns 5 o 6 anys pel setmanari El Vallenc. L’he trobat furgant dins del bagul dels records i m’ha fet gràcia treure-li la pols. L’he revisat i n’he modificat alguns trossos. El vaig titular “Allò que ella s’endugué”. 

 

Intentaria fer el mínim soroll. S’asseguraria que res ni ningú s’interposés en el seu camí. Pujaria escales amunt sigil·losament fins la darrera porta del llarg passadís. Un cop dins l’habitació recuperaria, finalment, allò que tan havia desitjat i que li havia estat pres d’una manera tan vil.

Aquest era el pla que havia previst. Després d’hores i hores cavil·lant, valorant els avantatges i els inconvenients d’arriscar-se d’aquesta manera, va concloure finalment que no hi havia cap altra opció. Era conscient que era o ara o mai. No podia estar més temps sense allò pel qual res tenia ja sentit. L’havia tingut des de sempre, i ara que cruelment s’havia quedat sense, el trobava a faltar molt, sentia un buit enorme dins seu, res no havia tornat a ser el mateix. Era per això que havia d’actuar immediatament. El tot pel tot.

Va estar tot el matí preparant-se per l’ofensiva, que tindria lloc, tal com va decidir, just després de dinar. Havia estudiat a fons els costums dels inquilins de la casa. Si malauradament hi hagués algú a dins, segur que estaria fent la migdiada. Els dos personatges que normalment freqüentaven la llar es quedaven adormits tan bon punt acabaven de menjar i posaven el cul al sofà. Seria en aquell moment quan tindria el terreny lliure. Seria aquella l’ocasió per a dur a terme el cop.

Les hores passaven molt lentament i l’espera es va fer eterna. Provava de no recordar l’anhel que sentia quan el posseïa per tal de no perdre els nervis. Era gairebé irracional. Amb ell havia passat, sens dubte, la millor època de la seva vida, i no volia renunciar-hi de cap de les maneres. Finalment, però, l’hora H va arribar. Per fi havia arribat el moment. Estava capacitat mentalment i física per aconseguir-ho. Quan ho tingués s’encarregaria amb totes les seves forces que ningú més li tornés a pispar.

Quan va estar plenament convençut que aquell era el moment es va esmunyir per la porta del darrere, tal com havia planejat. Va recórrer l’estança, va mirar a banda i banda i ràpidament s’encaminà cap a les escales. Li costava molt d’esforç superar els esglaons; malauradament, i no ho preveia, la seva condició física no era l’òptima, va concloure, però a pesar de tot no es va rendir. Amb penes i treballs va arribar fins dalt i, esgotat, es va dirigir cap a l’habitació del final. Va veure alleugerit que la porta estava oberta. Va entrar rabent a l’interior, va fer una ullada a dreta i esquerra i aleshores el va veure. Allà, al racó. Reposava damunt la tauleta de nit. Va començar a dirigir-s’hi però, de sobte, quan estava allargant la mà per agafar-lo, quan el tenia a tocar dels dits… aleshores va sentir una veu femenina, aguda com una mala cosa, que deia: “Reietó, què fas aquí, que no veus que et pots fer pupeta? Au va, anem cap avall, vine aquí, alehop!”

Va ser com si la realitat li clavés una bufa. Tot se n’havia anat en orris. Alguna cosa havia fallat. Es va esfondrar, conscient d’haver desaprofitat aquesta oportunitat d’or. La mare el va engrapar i ja no va poder fer res més. Amb el rostre desencaixat va veure com s’anava allunyant irremeiablement del seu meravellós i preuat xumet. Va deixar-se anar, no tenia esma per a res més. Bé, potser sí.

Va posar-se a marranejar.

 

Anuncis

Sala d’espera

No, sí, miri, el que vostè ha de fer és asseure’s a aquesta cadira i esperar a què el cridin. No, sí, ja sé que porta molta estona esperant, però comprendrà que jo no hi pugui fer res. Sí, clar, tothom té pressa, no només vostè. Tota la gent que veu per aquí també en té, de pressa, o sigui que relaxi’s una miqueta. No, i tant que puc dir-li que es relaxi, porta ja molta estona queixant-se i jo molta estona contestant-li que és un assumpte que no està a les meves mans i que, per tant, no li puc resoldre la situació. No, sí, doncs ja està, estigui tranquil·let, d’acord? No tardaran en cridar-lo. Ja ho sé que li he dit molts cops, però és que és així. Com més temps porti esperant menys temps haurà d’esperar. No sé si m’explico. No? Doncs és igual, m’està fent ballar el cap a mi i tot i aleshores començo a dir coses sense sentit. Ara bé, tampoc és vostè la classe de persona que em pot dir si m’expresso bé o no. M’entén oi? I si no m’entén, m’és igual, a aquestes alçades de la pel·lícula l’únic que li demano és que s’estigui quietet uns minuts, no li exigeixo més. Ara resulta que no li agraden les meves exigències. Doncs crec que ja hi hauria d’estar acostumat, a les exigències. Que què? No, si, ja, vostè i jo se les acabarem tenint, ja ho veig. Sí, sí, a vostè, l’assenyalo amb el dit; sé que és de mala educació però és que em té ja amb la mosca al nas, eh. I quan tinc una gran i lletja moscota al nas no hi ha manera que torni enrere eh, l’aviso. No, no és una amenaça, és una advertència. No, i tant que la puc fer, a veure qui s’ha cregut que és, de venir aquí i no parar d’atabalar el personal amb les seves queixes de pà sucat amb oli. Perquè aquí, la gent, el que vol és estar tranquil·la, no està aquí per escoltar els precs i gemecs d’algú altre, això ja ho pateixen en una altra banda. No, sí, i tant que sí. I tant que ho sé. I vinga, és que vostè no escolta o què? Acabarem malament eh, l’hauré de fer fora. Sí, sí, sí. Ja està decidit. I mira que no ho faig mai jo això eh, de fer fora algú, però és que no em deixa alternativa, tu. I vinga sant tornem-hi..! Verge santa impedeix que faci cap disbarat perquè és que no em faig responsable dels meus actes, eh. Que li dic que prou, home! Que s’ha acabat, fins aquí hem arribat, que el faig fora eh! És vostè un insolent i un caragirat! Què s’ha cregut, que aquí estem tots per… Eieieiei! On va?? Què fa aixecant-se? Que què?? Que diu que se’n va? Escolti’m, que no ho pot fer això! Era broma el que li deia abans! Jajaja! No s’ho haurà cregut oi? Ei vostè! Es pensa que les coses són així de fàcils? Eeeei nonono, no se’n vagiii, nooo, esperiiiiiiiiii……

 

 

*Nota de l’autor: Qualsevol semblança amb la situació actual entre Catalunya i Espanya és pura coincidència. O no.

Històries diminutes

Al darrer post parlava del concurs de microrelats a través de Twitter organitzat conjuntament entre Visita Valls i quatre llibreries de Valls: Roca, Adserà, Ditec i Tram. Ha estat un gran orgull per a mi saber que n’he estat un dels guanyadors, juntament amb el periodista reusenc Josep Baiges, la meva amiga Marta Ferré i la Jéssica Arias, que no conec personalment. En aquest post m’agradaria compartir la sèrie de microrelats que vaig escriure per a participar en aquest original concurs. Espero que us agradin.

  • Va ser un bon dia pel Pau. Cap pocapena havia entrat al caixer. A més, el seu corredor de borsa li havia portat una manta nova
  • Era ella! Després de molts anys buscant-la l’havia tornat a veure. Per fi. L’atleta va autodesqualificar-se dels 10 kms marxa.
  • Havia plorat per ell durant temps sense obtenir resposta. L’enyorava tant.. No s’acostumava a viure sense el seu preuat xumet.
  • Un agressiu alienígena va visitar-nos. Era lleig, vanitós i poruc. Ens va dir que era un terrícola. I ens anomenava “aliens”.
  • Res. No tenia escapatòria. Amb gran destresa l’espadatxí l’havia acorralat. Es trobava entre l’espasa i la paret. Literalment.
  • Estava captiu. Ferit. Aleshores la va veure. S’aferrà als barrots. “Corre, treu-me d’aquí!”. Ella va tirar la clau al riu.
  • I llavors la serp va temptar Eva amb una poma. “-No tindràs pas uns préssecs, les pomes restrenyen”. La serp va marxar capcota. 
  • Un segon. Va tirar i va fallar. Tots el van felicitar i abraçar. Tots els rivals, és clar. Però li va trobar cert gust i tot.

Per Sant Jordi, microficció

Com ja vaig comentar a l’últim post, Twitter ha esdevingut una gran plataforma per a difondre, retransmetre, comentar, etc. qualsevol esdeveniment social. Ja pot ser de poca importància o sense un gran ressó, però sempre que hi hagi una comunitat d’usuaris amb uns mateixos gustos o interessos que el comentin -això sí, imprescindible, sota un mateix hashtag-, aquest passarà a tenir el seu corresponent espai a la xarxa social. Tampoc estic descobrint la sopa d’all, dient això.

No obstant, durant aquest últim mes, aproximadament, la gent de Valls hem comprovat com Twitter també pot ser útil per impulsar objectius no tant informatius o periodístics, i sí més creatius o literaris. Com ja haureu endevinat, estic parlant del concurs de microrelats a través d’aquesta xarxa social, que ha impulsat Visita Valls -que està fent una gran tasca de difusió 2.0 dels actes vallencs- juntament amb les llibreries Roca, Adserà, Tram i Ditec. La voluntat és senzillament aquesta: usar Twitter per a crear literatura. Sota el hashtag de “stjordivalls” tothom hi ha pogut participar; el fet que Twitter sigui obert permet aquesta llibertat, sense límits quantitatius ni qualitatius. Al final de la jornada el facebook de Visita Valls recopilava els microrelats i els publicava. Al llarg de tots aquests dies se n’han escrit més de 300. Deu n’hi do!

Un servidor hi ha participat, aportant diversos relats durant el període de participació que, per cert, s’acabava ahir. Els 140 caràcters d’una piulada no donen per massa, i és per això que el treball de síntesi ha de ser immens. Personalment m’agrada incloure un petit gir al final del microrelat i deixar que el lector llegeixi entre línies i, sobretot, i parlant en llenguatge cinematogràfic, s’imagini encertadament els fores de camp que hi ha en cada frase. En fi, tota una experiència creativa.

El més interessant de tot, però, és que aquesta experiència -que ja puc titllar de molt positiva, segur que hi estareu d’acord- també s’ha produït en altres llocs. Al llarg d’aquests dies he comprovat com altres municipis o institucions han impulsat concursos semblants. Amb l’excusa de Sant Jordi, han coincidit diversos concursos literaris catalans a Twitter. Per exemple, el que han organitzat els joves d’Òmnium de Badalona -hashtag “òc140”-, l’impulsat per la Universitat de Barcelona (UB) -hashtag “stjordiUB” o el que s’ha fet a Vilassar de Mar -hashtag “sjVdM”. A pesar que tenen algunes diferències organitzatives i de procediment, l’essència per les quals si’han creat és la mateixa, usar aquesta plataforma des d’una vessant més artística, plasmant un fet ja irrefutable: els usos socials que permet -en aquest cas- Twitter són gairebé il·limitats.

Per acabar, us deixo amb l’acudit gràfic que surt aquesta setmana a El Vallenc, fet per un enorme dibuixant i humorista com és Jordi Figuerola (GA):