Calendari carregat!

El passat dimecres 10 d’octubre vam enllestir una part molt important d’un projecte en què formo part i del qual em sento molt orgullós. A quarts de 9 del vespre d’aquell dia me’n tornava cap a Barcelona després de passar tota la tarda a la Tarraco Arena Plaça, la ja -gratament- anacrònica plaça de braus de Tarragona. La raó de la meva presència allí era una sessió fotogràfica. I és que aquell dia vam acabar de dur a terme les fotografies que formaran part d’un calendari benèfic, impulsat i gestat per la Fundació Mas Albornà.

Fundació Mas Albornà, lectors; lectors, Fundació Mas Albornà. Els presento per si no els coneixen, que podria ben bé ser que sí. Aquesta fundació, que es troba a Vilafranca del Penedès, té com a principal finalitat integrar social i laboralment persones adultes amb discapacitat i transtorn mental. Fa 5 anyets van llançar un calendari social per tal de donar a conèixer l’organització i sensibilitzar la ciutadania gràcies a la desinteressada col·laboració de moltes persones, entitats i empreses. Aquest sisè any l’aposta ha estat molt més ambiciosa: un calendari casteller. Per què? Doncs perquè els valors que transmeten els castells són també els que representen la fundació: esforç, integració, treball en equip, unitat, esperit de superació. Així doncs, i amb l’ajut de la Coordinadora de Colles Castelleres, es va tirar endavant el projecte.

Quan el Xavier Cartanyà, gerent de la fundació, a inicis d’estiu, em va demanar la meva col·laboració, ho vaig tenir clar ben aviat. La meva feina, amb l’ajut de la Cristina Barbacil, la cap de comunicació, seria,  sobretot, de producció: contactar amb les colles -tenint en compte que no podrien sortir totes, vam apostar bàsicament per un criteri cromàtic a l’hora d’elegir quines sortirien-, consensuar unes dates per a les sessions fotogràfiques, posar-nos d’acord amb el perfil de casteller que hauria d’aparèixer a la foto, etc. I és que no hauria de sortir tota la colla en conjunt, sinó un, dos, tres castellers; poquets, en definitiva (tal com encertadament diu en Xavier, no és un calendari de castells, sinó de castellers). Després de molts dies i molts mails i trucades fetes el resultat ha estat molt positiu per a nosaltres. Un fet determinant ha estat la reacció de les colles. La seva resposta al projecte ha estat tremendament positiva; només cal dir que va venir a Tarragona gent de Figueres, Lleida o Guissona per tal de fer-se una fotografia. Chapeau.

Doncs bé, ara el que toca és que el fotògraf, en Jemi Paretas, que va realitzar una excel·lent feina, trïi les millors imatges i el projecte tiri endavant per tal que, a finals d’any, pugui ser presentat en societat. Encara queden molts assumptes a tractar, però ja hem avançat bona part del camí. El calendari ja el tenim carregat. És sòlid i no pateix rebrincades. De ben segur que el descarregarem.

Si teniu curiositat, us deixo un enllaç per tal que vegeu com va anar la gestació dels calendaris d’anys anteriors http://www.masalborna.tv/2012/02/02/calendari_2012/


PD. Les colles que han participat són: Bordegassos de Vilanova, Capgrossos de Mataró, Castellers de Barcelona, Castellers de Lleida, Castellers de Sant Pere i Sant Pau, Castellers de Vilafranca, Colla Castellera de Figueres, Colla Jove Xiquets de Tarragona, Colla Jove Xiquets de Vilafranca, Colla Joves Xiquets de Valls, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Margeners de Guissona, Nois de la Torre, Pataquers de la URV i Xicots de Vilafranca. Moltes gràcies a totes elles!

Anuncis

“La pasión” vallenca

En un dels grans diàlegs que conformen l’esplèndid guió de El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009), el personatge de Guillermo Francella -Sandoval- explica a Ricardo Darín -Benjamín-, des de la barra d’un bar, com poden capturar un assassí que és gairebé impossible de trobar:

Sandoval:  Yo me puse a preguntar. ¿Cómo es posible que no lo podamos encontrar a este tipo? Siempre se nos hace humo, ¿dónde está? (…) El tipo puede hacer cualquier cosa para ser distinto… pero hay una cosa que no puede cambiar, ni él, ni vos, ni yo, nadie. Mirame a mí. Soy un tipo joven… tengo un buen laburo… y sigo viniendo a tugurios como éste. Más de una vez me dijiste: “¿Por qué estás ahí, Pablo, qué hacés ahí?”… ¿Y sabés por qué estoy, Benjamín? Porque me apasiona. Me gusta venir acá, ponerme en pedo, cagarme a trompadas si alguien me hincha las pelotas, me gusta.

Aquí escric un breu apunt perquè s’entengui la cita: Els dos protagonistes han interceptat unes cartes escrites per l’assassí, unes cartes que esmentaven contínuament jugadors de futbol del Racing de Avellaneda. Dit això, Francella arriba a la conclusió:

Sandoval: ¿Te das cuenta Benjamín? El tipo puede cambiar de todo: de cara, de casa, de familia, de novia, de religión, de Dios… pero hay una cosa que no puede cambiar, Benjamín… no puede cambiar… de pasión.

I se’n van a buscar-lo a l’estadi de futbol del Racing i, enmig d’un dels més bells plans seqüència que s’han fet mai en el cinema, el troben.

A mi em passaria el mateix. Si, valga’m déu, jo arribés a estar en busca i captura per la policia, hi hauria un lloc on aconseguirien trobar-me ràpidament. A la Plaça del Blat. Per una diada castellera. I igual que jo, centenars de vallencs i vallenques, tots ells hipotèticament perseguits per la justícia, serien capturats allà mateix, molts amb la camisa de la colla, la rosada o la vermella, molts fent pinya, molts sent espectadors, expectants i nerviosos. “La pasión” de la qual parla Francella ens acabaria traint. Però no hi podríem fer res, ens seria inevitable. Una passió és una passió, per molt que s’intenti negar.

Qui gosaria perdre’s una diada com la d’ahir, per la Firagost, on les dues colles van donar el bo i millor del que tenien per confirmar el que ja molts anaven anunciant amb la boca petita: aquest any pot ser un gran any. La catedral de la Vella va donar el tret de sortida, i la Joves va respondre amb la mateixa construcció; el mateix fet passaria  a la segona ronda amb el 3d9f. A la Plaça del Blat hi havia molta gent de fora que s’ho mirava bocabadada i suportava la xafogor que envernissava cada racó. A la tercera ronda els rosats provaven el 4d9f, que només podien carregar, esdevenint l’únic punt negre de la diada. Una estona més tard, els de Can Gassó, carregats de confiança i moral, descarregaven un castell inèdit per la plaça: el 7d8, que va pujar sòlid i contundent. A l’eufòria vermella se li va unir la rosada un cop aquests van haver descarregat un magnífic pilar de 7 que, tot i la caiguda anterior del 4, van encarar amb força i seguretat.

Eren les 10 tocades. Els llums de la façana de la Casa de la Vila il·luminaven les cares suades dels castellers. Quan les gralles van tornar a sonar tots ells van començar a desfilar. No hi havia agents de la llei esperant. Potser no havien d’emmanillar ningú. Potser van contagiar-se de la màgia de la vesprada. O segurament van quedar-se passejant pel poble, visitant paradetes, comprant fruita, coca o vi, mirant la cursa de sacs, bevent cervesa artesanal, escoltant música… qui sap. No seria descabellat, essent la Firagost de Valls.