Menorca ets tu

Menorca és el mar i les roques. La brisa i els boscos. Els peus a l’arena mentre el sol es pon.
Menorca és la tranquil·litat i l’anar fent, el no pateixis que entre tots acabarem tirant endavant, només faltaria.
Menorca és la simpatia dels menorquins, el somriure dels veïns i la gentilesa dels comerciants.
Menorca és l’aïllament, la convicció que allà no arriben els problemes, el pareu el món que jo me’n baixo.
Menorca és tenir per pàtria una barca, les onades com a escull però la seguretat d’un far per arribar a port.
Menorca no és ni nord, ni sud. Ni est ni oest, de tan petita que és. És el llença la brúixula que ja farem cap a algun lloc.

Menorca són sirenes, mans besades i galtes sanes de nens de cases blanques.
Menorca són parelles enamorades en cales solitàries, imaginades, inventades.
Menorca, des que vam tornar, ets tu, i també sóc jo.

 

Anuncis

Històries diminutes

Al darrer post parlava del concurs de microrelats a través de Twitter organitzat conjuntament entre Visita Valls i quatre llibreries de Valls: Roca, Adserà, Ditec i Tram. Ha estat un gran orgull per a mi saber que n’he estat un dels guanyadors, juntament amb el periodista reusenc Josep Baiges, la meva amiga Marta Ferré i la Jéssica Arias, que no conec personalment. En aquest post m’agradaria compartir la sèrie de microrelats que vaig escriure per a participar en aquest original concurs. Espero que us agradin.

  • Va ser un bon dia pel Pau. Cap pocapena havia entrat al caixer. A més, el seu corredor de borsa li havia portat una manta nova
  • Era ella! Després de molts anys buscant-la l’havia tornat a veure. Per fi. L’atleta va autodesqualificar-se dels 10 kms marxa.
  • Havia plorat per ell durant temps sense obtenir resposta. L’enyorava tant.. No s’acostumava a viure sense el seu preuat xumet.
  • Un agressiu alienígena va visitar-nos. Era lleig, vanitós i poruc. Ens va dir que era un terrícola. I ens anomenava “aliens”.
  • Res. No tenia escapatòria. Amb gran destresa l’espadatxí l’havia acorralat. Es trobava entre l’espasa i la paret. Literalment.
  • Estava captiu. Ferit. Aleshores la va veure. S’aferrà als barrots. “Corre, treu-me d’aquí!”. Ella va tirar la clau al riu.
  • I llavors la serp va temptar Eva amb una poma. “-No tindràs pas uns préssecs, les pomes restrenyen”. La serp va marxar capcota. 
  • Un segon. Va tirar i va fallar. Tots el van felicitar i abraçar. Tots els rivals, és clar. Però li va trobar cert gust i tot.

Per Sant Jordi, microficció

Com ja vaig comentar a l’últim post, Twitter ha esdevingut una gran plataforma per a difondre, retransmetre, comentar, etc. qualsevol esdeveniment social. Ja pot ser de poca importància o sense un gran ressó, però sempre que hi hagi una comunitat d’usuaris amb uns mateixos gustos o interessos que el comentin -això sí, imprescindible, sota un mateix hashtag-, aquest passarà a tenir el seu corresponent espai a la xarxa social. Tampoc estic descobrint la sopa d’all, dient això.

No obstant, durant aquest últim mes, aproximadament, la gent de Valls hem comprovat com Twitter també pot ser útil per impulsar objectius no tant informatius o periodístics, i sí més creatius o literaris. Com ja haureu endevinat, estic parlant del concurs de microrelats a través d’aquesta xarxa social, que ha impulsat Visita Valls -que està fent una gran tasca de difusió 2.0 dels actes vallencs- juntament amb les llibreries Roca, Adserà, Tram i Ditec. La voluntat és senzillament aquesta: usar Twitter per a crear literatura. Sota el hashtag de “stjordivalls” tothom hi ha pogut participar; el fet que Twitter sigui obert permet aquesta llibertat, sense límits quantitatius ni qualitatius. Al final de la jornada el facebook de Visita Valls recopilava els microrelats i els publicava. Al llarg de tots aquests dies se n’han escrit més de 300. Deu n’hi do!

Un servidor hi ha participat, aportant diversos relats durant el període de participació que, per cert, s’acabava ahir. Els 140 caràcters d’una piulada no donen per massa, i és per això que el treball de síntesi ha de ser immens. Personalment m’agrada incloure un petit gir al final del microrelat i deixar que el lector llegeixi entre línies i, sobretot, i parlant en llenguatge cinematogràfic, s’imagini encertadament els fores de camp que hi ha en cada frase. En fi, tota una experiència creativa.

El més interessant de tot, però, és que aquesta experiència -que ja puc titllar de molt positiva, segur que hi estareu d’acord- també s’ha produït en altres llocs. Al llarg d’aquests dies he comprovat com altres municipis o institucions han impulsat concursos semblants. Amb l’excusa de Sant Jordi, han coincidit diversos concursos literaris catalans a Twitter. Per exemple, el que han organitzat els joves d’Òmnium de Badalona -hashtag “òc140”-, l’impulsat per la Universitat de Barcelona (UB) -hashtag “stjordiUB” o el que s’ha fet a Vilassar de Mar -hashtag “sjVdM”. A pesar que tenen algunes diferències organitzatives i de procediment, l’essència per les quals si’han creat és la mateixa, usar aquesta plataforma des d’una vessant més artística, plasmant un fet ja irrefutable: els usos socials que permet -en aquest cas- Twitter són gairebé il·limitats.

Per acabar, us deixo amb l’acudit gràfic que surt aquesta setmana a El Vallenc, fet per un enorme dibuixant i humorista com és Jordi Figuerola (GA):

Pròleg

Bé, aquí estem. Un altre bloc a la blogosfera, que pensaran molts. Aquest petit tros de ciberespai neix amb poques ínfules i sense gaires pretensions. Està portat per mi, un jove periodista que també ha realitzat -i segueix duent a terme- algunes incursions al món cinematogràfic i audiovisual. El que sí que podria ser, ara pensant-ho bé, és una renovació d’aquell primer espai que un servidor tenia penjat per aquí on, sota el títol d’Spotless Mind, va esdevenir una primera presa de contacte amb el món blocaire. Allà hi vaig començar a escriure petits escrits literaris de poca monda, que diria aquell, per, finalment, acabar passant a la informació i crítica de pel·lícules de cine, la meva gran passió. Aquella experiència va durar 3 anyets (2009-2011); esperem que aquesta en duri uns quants més.

Segurament el bloc anirà evolucionant, i és per això que no em vull arriscar a dir-vos què hi trobareu. Això sí, suposo que hi haurà una mica de literatura, i també una mica de periodisme. Ja veurem què tal. De moment, però, sigueu benvinguts.