Angoixa 2.0

Senyores i senyors, us presento un nou concepte que m’acabo de treure d’això que n’acostumem a anomenar patilla. O de més avall, de sota la màniga. D’allà on més ràbia us faci. Doncs bé, sense més preàmbuls procediré a explicar de què tracta el que vindria a ser l‘angoixa 2.0. Pam! Aquí ho teniu. Ostres -pensareu- les deixa anar com si res, aquest noi és un agosarat, un revolucionari, aquí inventant-se noves expressions. Doncs no, perquè segur que ja ha estat utilitzat per algú altre més lúcid i ràpid que jo. Però no passa res. En aquest món ja està tot inventat, ho sap tothom.

Bé, anirem al gra. La definició estricta i acadèmica de l’angoixa 2.0 no la sabria formular, però el significat tindria bastant a veure amb aquella sensació que un té, quan arriba a un esdeveniment -diga-li concert, diga-li enfrontament esportiu, diga-li manifestació multitudinària per la independència de Catalunya- de voler treure el mòbil de seguida i començar a compartir la informació que tu estàs presenciant in situ, ja sigui piulant, fent instagrams, pujant contingut al facebook o simplement enviant la imatge per whatsapp a amics, coneguts i saludats. Més o menys això seria l’angoixa 2.0. I acabo de crear el concepte -no l’he creat, però feu veure que sí, gràcies- perquè jo mateix ho pateixo. Me n’he adonat. No diuen que el primer pas per afrontar un problema és admetre’l? Doncs au, ja està, ja em podeu portar a una reunió de malalts del 2.0 anònims si voleu.

Tornant on estàvem. Això de l’angoixa 2.0 no és gaire fotut, la veritat, però sí que et produeix certes ànsies. Estàs allà, patint perquè el mòbil no agafa cobertura; en una sala a les fosques i tu, allà, amb la ditxosa llumeta de l’aparell telefònic. En fi. Que si quan abans d’arribar a un esdeveniment ja penses en quin moment i amb quin filtre penjaràs la foto a l’instagram, és que pateixes angoixa 2.0. I si esperes impacient la mitja part per anar-te’n a l’altra punta d’on és el teu seient per agafar l’angle adequat per la foto, pateixes angoixa 2.0. I si estàs a la matinada de festa i entres a Twitter amb penes i treballs per tal de piular una anècdota, ets un angoixat 2.0.

I és així. I no hi ha més.  S’accepta, i ja està. Perquè tampoc volem curar-nos. Ens agrada -no..?-. I un cop el contingut està penjat a la xarxa i ho veiem amb els nostres propis ulls, doncs respirem alleugerits, i somriem. I aleshores és quan ja parem atenció al que hem anat a veure.