“La pasión” vallenca

En un dels grans diàlegs que conformen l’esplèndid guió de El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009), el personatge de Guillermo Francella -Sandoval- explica a Ricardo Darín -Benjamín-, des de la barra d’un bar, com poden capturar un assassí que és gairebé impossible de trobar:

Sandoval:  Yo me puse a preguntar. ¿Cómo es posible que no lo podamos encontrar a este tipo? Siempre se nos hace humo, ¿dónde está? (…) El tipo puede hacer cualquier cosa para ser distinto… pero hay una cosa que no puede cambiar, ni él, ni vos, ni yo, nadie. Mirame a mí. Soy un tipo joven… tengo un buen laburo… y sigo viniendo a tugurios como éste. Más de una vez me dijiste: “¿Por qué estás ahí, Pablo, qué hacés ahí?”… ¿Y sabés por qué estoy, Benjamín? Porque me apasiona. Me gusta venir acá, ponerme en pedo, cagarme a trompadas si alguien me hincha las pelotas, me gusta.

Aquí escric un breu apunt perquè s’entengui la cita: Els dos protagonistes han interceptat unes cartes escrites per l’assassí, unes cartes que esmentaven contínuament jugadors de futbol del Racing de Avellaneda. Dit això, Francella arriba a la conclusió:

Sandoval: ¿Te das cuenta Benjamín? El tipo puede cambiar de todo: de cara, de casa, de familia, de novia, de religión, de Dios… pero hay una cosa que no puede cambiar, Benjamín… no puede cambiar… de pasión.

I se’n van a buscar-lo a l’estadi de futbol del Racing i, enmig d’un dels més bells plans seqüència que s’han fet mai en el cinema, el troben.

A mi em passaria el mateix. Si, valga’m déu, jo arribés a estar en busca i captura per la policia, hi hauria un lloc on aconseguirien trobar-me ràpidament. A la Plaça del Blat. Per una diada castellera. I igual que jo, centenars de vallencs i vallenques, tots ells hipotèticament perseguits per la justícia, serien capturats allà mateix, molts amb la camisa de la colla, la rosada o la vermella, molts fent pinya, molts sent espectadors, expectants i nerviosos. “La pasión” de la qual parla Francella ens acabaria traint. Però no hi podríem fer res, ens seria inevitable. Una passió és una passió, per molt que s’intenti negar.

Qui gosaria perdre’s una diada com la d’ahir, per la Firagost, on les dues colles van donar el bo i millor del que tenien per confirmar el que ja molts anaven anunciant amb la boca petita: aquest any pot ser un gran any. La catedral de la Vella va donar el tret de sortida, i la Joves va respondre amb la mateixa construcció; el mateix fet passaria  a la segona ronda amb el 3d9f. A la Plaça del Blat hi havia molta gent de fora que s’ho mirava bocabadada i suportava la xafogor que envernissava cada racó. A la tercera ronda els rosats provaven el 4d9f, que només podien carregar, esdevenint l’únic punt negre de la diada. Una estona més tard, els de Can Gassó, carregats de confiança i moral, descarregaven un castell inèdit per la plaça: el 7d8, que va pujar sòlid i contundent. A l’eufòria vermella se li va unir la rosada un cop aquests van haver descarregat un magnífic pilar de 7 que, tot i la caiguda anterior del 4, van encarar amb força i seguretat.

Eren les 10 tocades. Els llums de la façana de la Casa de la Vila il·luminaven les cares suades dels castellers. Quan les gralles van tornar a sonar tots ells van començar a desfilar. No hi havia agents de la llei esperant. Potser no havien d’emmanillar ningú. Potser van contagiar-se de la màgia de la vesprada. O segurament van quedar-se passejant pel poble, visitant paradetes, comprant fruita, coca o vi, mirant la cursa de sacs, bevent cervesa artesanal, escoltant música… qui sap. No seria descabellat, essent la Firagost de Valls.

Anuncis