Facebook autoritarista

Segurament quan us heu aixecat aquest matí us heu trobat a la safata d’entrada del vostre mail un correu provinent de Facebook. Quan l’he vist ja he pensat que es tractava d’un altre dels seus canvis, i és que la xarxa social més gran del món es va transformant contínuament, ja siguin alteracions perfectament visibles a l’ull de l’usuari com variacions gairebé imperceptibles dins la seva estructura. Doncs bé, tenia raó i Facebook, al mail, em deia que durà a terme unes quantes modificacions, unes modificacions que resultaran molt polèmiques: a aquest estat del món anomenat Facebook, la democràcia penja d’un fil.

Posant-nos en antecedents, fins ara la joguina de Zuckerberg s’organitzava així respecte els canvis a la seva política de privacitat: Facebook s’obligava a informar als seus usuaris de certs tipus de canvis amb antel·lació. Si més de 7.000 usuaris actius comentaven el canvi proposat, Facebook deixava que els usuaris votessin. Si més del 30% d’aquests (més de 300 milions de persones) votaven, Facebook tindria en compte el resultat de la majoria si la participació era suficient.

Ara Facebook proposa desfer-se d’aquest sistema de votacions, ja que defensa que la seva democràcia és massa gran; la xarxa social és tan immensa que aquests procediments democràtics passen a ser ineficients, al necessitar almenys 300 milions de persones perquè una votació sigui vinculant.  A més, Zuckerberg no té un pèl de tonto, i ha llençat la proposta durant les vacances d’Acció de Gràcies (the Thanksgiving holiday), quan els nord-americans es reuneixen en família i l’últim que se’ls ocorre és llegir el text legal, comentar el canvi i després votar. Això és el que diuen al mail:

“We deeply value the feedback we receive from you during our comment period but have found that the voting mechanism created a system that incentivized quantity of comments over the quality of them. So, we are proposing to end the voting component in order to promote a more meaningful environment for feedback”.

Ara bé, val a dir que la democràcia de Facebook no era una festa tampoc, siguem equànims. A les últimes votacions -canvis de juny de 2012- només un 0’038% dels usuaris van presentar el seu vot. Podreu pensar que el “cop” no és tan dur. Els més crítics, tanmateix, expliquen que Facebook tampoc fa res per fomentar la participació i que amaga deliberadament aquest procediment de votacions a la majoria de timelines de tot el món. La web Our-Policy.org s’ha unit contra aquestes reformes, però el nombre tan elevat de persones que han de votar -i en contra- fa que sembli força impossible que puguin arribar a frenar-les.

En definitiva, el probable final del sistema sufragista a Facebook, més que repercussions reals per l’usuari, és una senyal, un símbol que dóna entendre que cada vegada més la xarxa social de Zuckerberg deixarà de ser una comunitat formada per ciutadans i passarà a convertir-se en una comunitat regida pels impulsos publicitaris adreçats a tot un seguit de punts al ciberespai. Al capdavall, Facebook és una empresa i, per deixar de ser deficitària -perquè ho és, i molt- el que necessita sens falta és que les marques hi inverteixin; el que opinin els seus usuaris passa, malauradament, a un segon o a un tercer pla.

Fonts: Buzzfeed.com; TheInquirer.es

Dolors Reig a la plaça del poble

Qui ho hauria de dir, en aquests temps que corren,  que la plaça del poble seria mainstream. Ens explicarem. El concepte de la plaça del poble és la punta de llança d’una tendència que els més experts en la matèria ja defensen com a l’única solució possible que tenen les marques per tal de subsistir en aquest món digital, que per molts és desconegut i salvatge, un món que avui dia encara molts no reconeixen però que hi és i ho serà tot, en un futur tampoc gaire llunyà.

Al capdavant del concepte de retorn a la plaça del poble hi trobem la Dolors Reig, psicòloga social i experta en social media. Reig defensa, bàsicament, que en un context de desconfiança cap a les marques, les opinions de la gent com tu i com jo, de la comunitat, són transcendentals. Al seu llibre titulat “Socionomía” la psicòloga defensa que l’individu connectat és més intel·ligent perquè aprèn dels altres, i és millor persona perquè confia i comparteix. Amb la consolidació de les xarxes socials els ciutadans hem passat a tenir un paper actiu, un paper participatiu que ha de donar molt de sí. Les empreses ja no poden enganyar perquè el ciutadà connectat pot veure les opinions que han penjat altres persones a la xarxa del producte en qüestió, pot comparar el que s’anuncia amb el que de veritat és, i pot  queixar-se, pot alçar la veu i la veu ser amplificada pels altaveus que són les xarxes socials. Amb aquest panorama, les empreses, que per existir hauran de ser digitals, no tindran més remei que actuar amb transparència i sinceritat.

 

Després d’una etapa homogeneïtzadora dels mitjans de masses, la confiança i la reputació tornaran a ser clau. Aquí és on entra el concepte de la plaça del poble. Antigament, quan es volia saber una cosa, explica Reig, s’anava a la plaça. La gent parlava i preguntava a qui més sabia sobre el tema que l’amoïnava. Aquella persona que anteriorment hagués mentit o hagués errat en el pronòstic ja no era consultada. El mateix està passant avui dia. Els social media fan que puguem estar enterats de tot i és per això que les marques que triomfaran seran les que tinguin més credibilitat i ofereixin el millor producte. Abans era més fàcil ser manipulats perquè la informació estava controlada per unes poques persones o pels mass media. Actualment, la comunicació que s’estableixi entre marca i ciutadà serà fonamental. Els dos seran a la xarxa. Els dos podran conversar de tu a tu.

Una marca que estigui a la xarxa tindrà molts més rèdits interactuant que difonent contingut, perquè amb la interacció arriba la confiança i amb la confiança, la reputació. Hauran de parlar a la gent del que l’interessa, buscar com els ciutadans la defineixen i respondre dubtes. Aportar valor. I si el consumidor té queixes l’empresa l’haurà d’escoltar i donar explicacions, perquè si no ho fa, aquest ciutadà, recolzat pel poder d’aquests altaveus digitals, ja sigui a través de Twitter, Facebook, del seu bloc, etc, podrà avisar a la resta de gent que ep, que vagin en compte, que aquella marca no és de fiar. D’aquí ve també el concepte d’empowerment (empoderament). Els ciutadans tenen el poder. Serà interessant veure com evoluciona tot plegat.

Allò que ella s’endugué

Pel post d’avui recupero un petit relat que vaig escriure farà uns 5 o 6 anys pel setmanari El Vallenc. L’he trobat furgant dins del bagul dels records i m’ha fet gràcia treure-li la pols. L’he revisat i n’he modificat alguns trossos. El vaig titular “Allò que ella s’endugué”. 

 

Intentaria fer el mínim soroll. S’asseguraria que res ni ningú s’interposés en el seu camí. Pujaria escales amunt sigil·losament fins la darrera porta del llarg passadís. Un cop dins l’habitació recuperaria, finalment, allò que tan havia desitjat i que li havia estat pres d’una manera tan vil.

Aquest era el pla que havia previst. Després d’hores i hores cavil·lant, valorant els avantatges i els inconvenients d’arriscar-se d’aquesta manera, va concloure finalment que no hi havia cap altra opció. Era conscient que era o ara o mai. No podia estar més temps sense allò pel qual res tenia ja sentit. L’havia tingut des de sempre, i ara que cruelment s’havia quedat sense, el trobava a faltar molt, sentia un buit enorme dins seu, res no havia tornat a ser el mateix. Era per això que havia d’actuar immediatament. El tot pel tot.

Va estar tot el matí preparant-se per l’ofensiva, que tindria lloc, tal com va decidir, just després de dinar. Havia estudiat a fons els costums dels inquilins de la casa. Si malauradament hi hagués algú a dins, segur que estaria fent la migdiada. Els dos personatges que normalment freqüentaven la llar es quedaven adormits tan bon punt acabaven de menjar i posaven el cul al sofà. Seria en aquell moment quan tindria el terreny lliure. Seria aquella l’ocasió per a dur a terme el cop.

Les hores passaven molt lentament i l’espera es va fer eterna. Provava de no recordar l’anhel que sentia quan el posseïa per tal de no perdre els nervis. Era gairebé irracional. Amb ell havia passat, sens dubte, la millor època de la seva vida, i no volia renunciar-hi de cap de les maneres. Finalment, però, l’hora H va arribar. Per fi havia arribat el moment. Estava capacitat mentalment i física per aconseguir-ho. Quan ho tingués s’encarregaria amb totes les seves forces que ningú més li tornés a pispar.

Quan va estar plenament convençut que aquell era el moment es va esmunyir per la porta del darrere, tal com havia planejat. Va recórrer l’estança, va mirar a banda i banda i ràpidament s’encaminà cap a les escales. Li costava molt d’esforç superar els esglaons; malauradament, i no ho preveia, la seva condició física no era l’òptima, va concloure, però a pesar de tot no es va rendir. Amb penes i treballs va arribar fins dalt i, esgotat, es va dirigir cap a l’habitació del final. Va veure alleugerit que la porta estava oberta. Va entrar rabent a l’interior, va fer una ullada a dreta i esquerra i aleshores el va veure. Allà, al racó. Reposava damunt la tauleta de nit. Va començar a dirigir-s’hi però, de sobte, quan estava allargant la mà per agafar-lo, quan el tenia a tocar dels dits… aleshores va sentir una veu femenina, aguda com una mala cosa, que deia: “Reietó, què fas aquí, que no veus que et pots fer pupeta? Au va, anem cap avall, vine aquí, alehop!”

Va ser com si la realitat li clavés una bufa. Tot se n’havia anat en orris. Alguna cosa havia fallat. Es va esfondrar, conscient d’haver desaprofitat aquesta oportunitat d’or. La mare el va engrapar i ja no va poder fer res més. Amb el rostre desencaixat va veure com s’anava allunyant irremeiablement del seu meravellós i preuat xumet. Va deixar-se anar, no tenia esma per a res més. Bé, potser sí.

Va posar-se a marranejar.

 

Comunicació estratègica digital

Ja fa 3 setmanes que vaig començar el postgrau de Comunicació Estratègica Digital a l’Idec-Pompeu Fabra. Després d’aquests primers dies en puc fer ja una primera valoració, i crec que és molt positiva. Aquesta bona impressió ve donada, en bona part, pel professorat que ens està impartint les classes, un dels motius primordials pels quals em vaig inscriure al curs, encapçalats pels nostres tutors, la Cristina Ribas, consultora i periodista especialitzada en Internet, i en Joan Francesc Cànovas, especialista en comunicacions de crisi.

De moment, per les aules del carrer Roc Boronat 138 ja hi han passat grans noms que ens han ajudat a situar-nos, cadascú al pal que més toca. Així, el primer dia ja va ser potent, amb la masterclass de Genís Roca, actualment soci director de Roca-Salvatella, una empresa de consultoria estratègica sobre els usos que les empreses i institucions poden fer de la xarxa. Roca és un autèntic pou de saviesa respecte aquests temes i ens ho va demostrar en escreix. Aquí us deixo material interessant que va deixar anar, presentades en format tweet:

– “Mai en la història havia passat que una tecnologia afectés decisivament i a la vegada la producció i la transmissió de coneixement”

– “Qui es pensi que tot quedarà tal com és ara va errat. Tot acaba de començar; estem just a l’inici d’una etapa històrica: la digitalització”

– “Facebook, Google, Microsoft… en aquests moments totes s’estan posicionant per arribar a un lloc concret”

– “El negoci és, sens dubte, en les bases de dades creades per les xarxes socials”

– “Service, Data, Work. Els productes que esdevenen digitals passen a ser serveis. Vinil -> CDs -> Spotify (servei)

Dies més tard va venir a classe, directe de Silicon Valley, Josep Gubau, informàtic català afincat a Tiburón (California), CEO i propietari de Gnuine, un referent del sector en termes tecnològics i de programari lliure. La xerrada de Gubau va ser més tècnica, centrant-se en el funcionament d’Internet, des de la invenció del sistema de codificació binari fins als sistemes de transmissió (ADSL, fibra, etc.). Ens va omplir els caps de bits y bytes, però va resultar molt interessant pel simple fet que necessites saber d’on véns per poder anar endavant.

La última classe que m’agradaria destacar, de moment, és la que ens va fer ahir l’Albert Cuesta. Particularment em feia molta il·lusió escoltar-lo en directe, ja que el segueixo des de fa temps tant a Twitter com als seus articles al Diari Ara o a La Vanguardia. Cuesta escriu i parla sobre noves tecnologies i és un expert en el món dels dispositius mòbils. Ens va donar molta informació i moltes claus de present i de futur per entendre el món smartphone, i tot el que se’n deriva, que no és poc. Us deixo també algunes dades interessants que va comentar:

– “Hi ha més gent al món que disposa de telefonia mòbil que gent amb accés a electricitat o aigua potable”

– “Mirem el mòbil de mitjana 150 vegades al dia, cada 6 minuts que estem desperts”

– “8 de cada 10 smartphones que es venen a Espanya són d’Android”

– “Apple ven el 9% d’unitats de telèfons al món però s’emporta el 70% dels beneficis (a causa del preu mitjà dels seus dispositius)”

– “La meitat de tot el tràfic mòbil mundial són vídeos, la majoria de Youtube”

– “Les tablets són per consumir contingut, no per a produir-lo”

Cal destacar un aspecte molt important el qual els 3 ponents van incidir-hi especialment: el futur passa per l’Internet de les coses. Pels que no us soni el concepte, amb “Internet de les coses” ens referim a una xarxa d’objectes quotidians interconnectats. D’aquí uns anys molts objectes, electrodomèstics, mitjans de transport, etc. estaran equipats amb dispositius d’identificació que faran la nostra vida quotidiana més fàcil. Perquè s’entengui clarament, us deixo un parell de vídeos molt entenedors. Sembla revolucionari, però tot va molt ràpid; 5 anys enrere, per exemple, no existien ni Facebook ni Youtube.

Calendari carregat!

El passat dimecres 10 d’octubre vam enllestir una part molt important d’un projecte en què formo part i del qual em sento molt orgullós. A quarts de 9 del vespre d’aquell dia me’n tornava cap a Barcelona després de passar tota la tarda a la Tarraco Arena Plaça, la ja -gratament- anacrònica plaça de braus de Tarragona. La raó de la meva presència allí era una sessió fotogràfica. I és que aquell dia vam acabar de dur a terme les fotografies que formaran part d’un calendari benèfic, impulsat i gestat per la Fundació Mas Albornà.

Fundació Mas Albornà, lectors; lectors, Fundació Mas Albornà. Els presento per si no els coneixen, que podria ben bé ser que sí. Aquesta fundació, que es troba a Vilafranca del Penedès, té com a principal finalitat integrar social i laboralment persones adultes amb discapacitat i transtorn mental. Fa 5 anyets van llançar un calendari social per tal de donar a conèixer l’organització i sensibilitzar la ciutadania gràcies a la desinteressada col·laboració de moltes persones, entitats i empreses. Aquest sisè any l’aposta ha estat molt més ambiciosa: un calendari casteller. Per què? Doncs perquè els valors que transmeten els castells són també els que representen la fundació: esforç, integració, treball en equip, unitat, esperit de superació. Així doncs, i amb l’ajut de la Coordinadora de Colles Castelleres, es va tirar endavant el projecte.

Quan el Xavier Cartanyà, gerent de la fundació, a inicis d’estiu, em va demanar la meva col·laboració, ho vaig tenir clar ben aviat. La meva feina, amb l’ajut de la Cristina Barbacil, la cap de comunicació, seria,  sobretot, de producció: contactar amb les colles -tenint en compte que no podrien sortir totes, vam apostar bàsicament per un criteri cromàtic a l’hora d’elegir quines sortirien-, consensuar unes dates per a les sessions fotogràfiques, posar-nos d’acord amb el perfil de casteller que hauria d’aparèixer a la foto, etc. I és que no hauria de sortir tota la colla en conjunt, sinó un, dos, tres castellers; poquets, en definitiva (tal com encertadament diu en Xavier, no és un calendari de castells, sinó de castellers). Després de molts dies i molts mails i trucades fetes el resultat ha estat molt positiu per a nosaltres. Un fet determinant ha estat la reacció de les colles. La seva resposta al projecte ha estat tremendament positiva; només cal dir que va venir a Tarragona gent de Figueres, Lleida o Guissona per tal de fer-se una fotografia. Chapeau.

Doncs bé, ara el que toca és que el fotògraf, en Jemi Paretas, que va realitzar una excel·lent feina, trïi les millors imatges i el projecte tiri endavant per tal que, a finals d’any, pugui ser presentat en societat. Encara queden molts assumptes a tractar, però ja hem avançat bona part del camí. El calendari ja el tenim carregat. És sòlid i no pateix rebrincades. De ben segur que el descarregarem.

Si teniu curiositat, us deixo un enllaç per tal que vegeu com va anar la gestació dels calendaris d’anys anteriors http://www.masalborna.tv/2012/02/02/calendari_2012/

PD. Les colles que han participat són: Bordegassos de Vilanova, Capgrossos de Mataró, Castellers de Barcelona, Castellers de Lleida, Castellers de Sant Pere i Sant Pau, Castellers de Vilafranca, Colla Castellera de Figueres, Colla Jove Xiquets de Tarragona, Colla Jove Xiquets de Vilafranca, Colla Joves Xiquets de Valls, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Margeners de Guissona, Nois de la Torre, Pataquers de la URV i Xicots de Vilafranca. Moltes gràcies a totes elles!

Sala d’espera

No, sí, miri, el que vostè ha de fer és asseure’s a aquesta cadira i esperar a què el cridin. No, sí, ja sé que porta molta estona esperant, però comprendrà que jo no hi pugui fer res. Sí, clar, tothom té pressa, no només vostè. Tota la gent que veu per aquí també en té, de pressa, o sigui que relaxi’s una miqueta. No, i tant que puc dir-li que es relaxi, porta ja molta estona queixant-se i jo molta estona contestant-li que és un assumpte que no està a les meves mans i que, per tant, no li puc resoldre la situació. No, sí, doncs ja està, estigui tranquil·let, d’acord? No tardaran en cridar-lo. Ja ho sé que li he dit molts cops, però és que és així. Com més temps porti esperant menys temps haurà d’esperar. No sé si m’explico. No? Doncs és igual, m’està fent ballar el cap a mi i tot i aleshores començo a dir coses sense sentit. Ara bé, tampoc és vostè la classe de persona que em pot dir si m’expresso bé o no. M’entén oi? I si no m’entén, m’és igual, a aquestes alçades de la pel·lícula l’únic que li demano és que s’estigui quietet uns minuts, no li exigeixo més. Ara resulta que no li agraden les meves exigències. Doncs crec que ja hi hauria d’estar acostumat, a les exigències. Que què? No, si, ja, vostè i jo se les acabarem tenint, ja ho veig. Sí, sí, a vostè, l’assenyalo amb el dit; sé que és de mala educació però és que em té ja amb la mosca al nas, eh. I quan tinc una gran i lletja moscota al nas no hi ha manera que torni enrere eh, l’aviso. No, no és una amenaça, és una advertència. No, i tant que la puc fer, a veure qui s’ha cregut que és, de venir aquí i no parar d’atabalar el personal amb les seves queixes de pà sucat amb oli. Perquè aquí, la gent, el que vol és estar tranquil·la, no està aquí per escoltar els precs i gemecs d’algú altre, això ja ho pateixen en una altra banda. No, sí, i tant que sí. I tant que ho sé. I vinga, és que vostè no escolta o què? Acabarem malament eh, l’hauré de fer fora. Sí, sí, sí. Ja està decidit. I mira que no ho faig mai jo això eh, de fer fora algú, però és que no em deixa alternativa, tu. I vinga sant tornem-hi..! Verge santa impedeix que faci cap disbarat perquè és que no em faig responsable dels meus actes, eh. Que li dic que prou, home! Que s’ha acabat, fins aquí hem arribat, que el faig fora eh! És vostè un insolent i un caragirat! Què s’ha cregut, que aquí estem tots per… Eieieiei! On va?? Què fa aixecant-se? Que què?? Que diu que se’n va? Escolti’m, que no ho pot fer això! Era broma el que li deia abans! Jajaja! No s’ho haurà cregut oi? Ei vostè! Es pensa que les coses són així de fàcils? Eeeei nonono, no se’n vagiii, nooo, esperiiiiiiiiii……

 

 

*Nota de l’autor: Qualsevol semblança amb la situació actual entre Catalunya i Espanya és pura coincidència. O no.

Angoixa 2.0

Senyores i senyors, us presento un nou concepte que m’acabo de treure d’això que n’acostumem a anomenar patilla. O de més avall, de sota la màniga. D’allà on més ràbia us faci. Doncs bé, sense més preàmbuls procediré a explicar de què tracta el que vindria a ser l‘angoixa 2.0. Pam! Aquí ho teniu. Ostres -pensareu- les deixa anar com si res, aquest noi és un agosarat, un revolucionari, aquí inventant-se noves expressions. Doncs no, perquè segur que ja ha estat utilitzat per algú altre més lúcid i ràpid que jo. Però no passa res. En aquest món ja està tot inventat, ho sap tothom.

Bé, anirem al gra. La definició estricta i acadèmica de l’angoixa 2.0 no la sabria formular, però el significat tindria bastant a veure amb aquella sensació que un té, quan arriba a un esdeveniment -diga-li concert, diga-li enfrontament esportiu, diga-li manifestació multitudinària per la independència de Catalunya- de voler treure el mòbil de seguida i començar a compartir la informació que tu estàs presenciant in situ, ja sigui piulant, fent instagrams, pujant contingut al facebook o simplement enviant la imatge per whatsapp a amics, coneguts i saludats. Més o menys això seria l’angoixa 2.0. I acabo de crear el concepte -no l’he creat, però feu veure que sí, gràcies- perquè jo mateix ho pateixo. Me n’he adonat. No diuen que el primer pas per afrontar un problema és admetre’l? Doncs au, ja està, ja em podeu portar a una reunió de malalts del 2.0 anònims si voleu.

Tornant on estàvem. Això de l’angoixa 2.0 no és gaire fotut, la veritat, però sí que et produeix certes ànsies. Estàs allà, patint perquè el mòbil no agafa cobertura; en una sala a les fosques i tu, allà, amb la ditxosa llumeta de l’aparell telefònic. En fi. Que si quan abans d’arribar a un esdeveniment ja penses en quin moment i amb quin filtre penjaràs la foto a l’instagram, és que pateixes angoixa 2.0. I si esperes impacient la mitja part per anar-te’n a l’altra punta d’on és el teu seient per agafar l’angle adequat per la foto, pateixes angoixa 2.0. I si estàs a la matinada de festa i entres a Twitter amb penes i treballs per tal de piular una anècdota, ets un angoixat 2.0.

I és així. I no hi ha més.  S’accepta, i ja està. Perquè tampoc volem curar-nos. Ens agrada -no..?-. I un cop el contingut està penjat a la xarxa i ho veiem amb els nostres propis ulls, doncs respirem alleugerits, i somriem. I aleshores és quan ja parem atenció al que hem anat a veure.

El abismo de la página en blanco. El bloqueo del escritor bajo el prisma cinematográfico (y II)

(Continuació del post anterior)

DOLOR

Donald Newlove decía que “La idea de que las mejores obras literarias surgen de la soledad y la desesperación magnificadas por la bebida es típica de adolescentes que no quieren crecer”. A lo largo de los años se ha extendido una idea que, a resumidas cuentas, viene a decir que el arte más elevado suele estar producido por las almas más atormentadas, que los genios más autodestructivos se pasan a la bebida y a las drogas para intentar llegar a un nivel superior que sin ellas no podrían alcanzar nunca. Es en Barton Fink donde mejor se ve plasmada esta idea gracias al comentario de su personaje protagonista cuando explica su particular filosofía de la vida

“No puedo empezar a escuchar a los críticos, y no puedo besarme a mi mismo por mi propio trabajo. Un escritor escribe de sus entrañas, y sus entrañas le indican qué es bueno y qué es… meramente adecuado”. (Barton Fink)

El convencimiento de que el origen de su capacidad literaria sea el dolor que lleva dentro está muy arraigada en el personaje de Fink. Sin embargo, tener esta visión –errónea- no lo salvará de padecer más adelante su particular crisis creativa. La verdad de todo esto es que los escritores afligidos crean su obra a pesar de sus debilidades, no a causa de éstas. Kafka creó grandes obres a pesar de su conspicuo auto odio, no a causa de él. Convirtiendo su lucha interior en la materia prima de su obra, logró una gran victoria.

SOLEDAD

“All work and no play makes Jack a dull boy”.  (“Mucho trabajo y poca diversión hacen de Jack un tipo apagado”)

 

En El Resplandor, esta frase, mecanografiada una y otra vez, rellena los tres-cientos folios del manuscrito que el ya trastornado Jack Torrance teclea en el clásico lugar del escritor bloqueado: un hotel vacío en la montaña. Para plasmar la crisis, Kubrick nos muestra grandes planos generales de la sala de estar del hotel y la figura de Jack, pequeña, en un rincón. Sin duda el director utiliza las enormes habitaciones del hotel para referirse a la mente vacía del protagonista. Si el alcohol era el primer recurso del escritor bloqueado, podemos decir que la huida hacia un lugar solitario es el segundo, a pesar de que muchas veces pasa por delante del primero. En la vida real esto también sucede. El guionista que vive en la ciudad y se va a trabajar una temporada en su casa de campo para evitar los ruidos exteriores, el poeta que se va a la montaña para pensar con tranquilidad. En las películas, en la gran mayoría de ellas, los personajes disponen de un sitio aislado o tienen algún contacto que les deja su casa por un tiempo. En la película La Piscina (Swimming-pool, François Ozon, 2003) su protagonista, Sarah Morton –interpretada por Charlotte Rampling-, es una escritora inglesa de novelas policíacas que viaja hasta la casa de campo de su editor, en Francia, con el fin de encontrar la inspiración para su nuevo libro, puesto que su mente está bloqueada. Su estada en esta casa –con piscina- desencallará su mente y la escritora logrará volver a escribir de nuevo.

A pesar de ser uno de los recursos más utilizados, irse al campo o a la montaña nunca es una garantía de éxito. La soledad de estos lugares puede hacer trabajar la mente demasiado y, junto a la angustia de no poder escribir nada, puede provocar alienaciones mentales de todo tipo. En La Ventana Secreta (Secret Window, David Koepp, 2004), Johnny Depp interpreta a un escritor en apuros recién divorciado que vive en una casa de madera en medio del bosque. Su vida en soledad, su todavía obsesión con la que ya es su exmujer y su crisis creativa –derivada de esta obsesión- acaban por llevar al escritor, Mort Rainey, hacia la senda de la locura, llegando a la esquizofrenia y creándose un alter ego psicópata –interpretado por John Turturro- que le termina inculcando la idea de matar a su exmujer con el fin de tener un buen final para el libro que intenta escribir.

IMMADUREZ

Una de las piedras angulares del bloqueo del escritor es el fenómeno de la eterna juventud. Muchas personas, al no escribir, obedecen la perentoria orden interior de no definirse, de no crecer, de no evolucionar. Muchos artistas tienen la extraña sensación y actitud de no pertenecer aún a la vida real. Este aspecto lo podemos ver de una forma muy lúcida en Fellini Ocho y Medio en la figura de Guido Anselmi, un hombre que pasa por una profunda crisis creativa y también personal, un hombre inmaduro cuya realidad se está desmoronando a su alrededor.

Otra gran película que habla sobre la eterna juventud es Desmontando a Harry (Deconstructing Harry, Woody Allen, 1997) que en ciertos aspectos es una evidente deudora de la forma y del fondo de la cinta del director italiano. Harry Block –como vemos Allen ya juega con el apellido de su personaje protagonista- es un escritor de éxito que ha basado toda su carrera literaria en describir en sus novelas las relaciones sentimentales por las que ha pasado.En un momento concreto de la película Allen hace gala de su originalidad llevando a cabo una solución formal muy interesante con el objetivo de plasmar el estrés i el caos que habita en la mente de Block: desenfocando al protagonista.

Harry Block es un puer aeternus genuino. Es un hombre inmaduro, egoísta y paranoico –muy típico de las pelis de Woody Allen- incapaz de controlar su vida personal. Su incapacidad para madurar, para ser un adulto con responsabilidades, provoca que sus relaciones se atrofien. Después de años con la misma conducta aparece el momento en el que todo implosiona; el momento de la crisis creativa.

A lo largo de este análisis hemos ido viendo distintos factores causantes o condicionantes del temido bloqueo creativo. Son factores retratados por obras cinematográficas; por lo tanto, las semejanzas con la vida real son importantes, pero no totalmente equivalentes. Seguro que hay infinitos aspectos que acaban llevando a una crisis creativa, tantos como seres humanos hay en el planeta. Las películas, sin embargo, han tratado seguramente los que mejor se ceñían a un guión cinematográfico, o los que mejor plasmaban lo que realmente el director quería trasladar al espectador. La mayoría de los ejemplos estudiados consiguen hacer llegar al gran público un tipo de crisis que, aunque parezca más superficial que otras, puede provocar un auténtico calvario a quienes la padecen. Y sino que se lo pregunten al personaje del guionista Charlie Kaufman –Nicholas Cage en Adaptation-.

El abismo de la página en blanco. El bloqueo del escritor bajo el prisma cinematográfico (I)

7 de junio. Mal día. Hoy no he escrito nada. Mañana no tendré tiempo.

(FRANZ KAFKA. Diarios)

La hoja en blanco. Oh, esa maldita hoja en blanco, aferrada a la máquina de escribir o digitalizada en el ordenador portátil. Cuántos quebraderos de cabeza ha provocado a la humanidad. Poetas, guionistas, dramaturgos. Profesionales de la escritura, amateurs. Todos ellos la han tenido delante suyo, en frente de sus narices. Muchos han conseguido llenarla, otros no han tenido tanta suerte y han sucumbido a su poder, incapaces de superar el desafío psicológico que la hoja les propone.

¿Cómo llega el escritor a sufrir esta, podríamos llamarla, crisis intelectual? El cine, en tanto a arte que se nutre de otras artes, también ha intentado explicar el motivo de estos bloqueos o, al menos, nos ha aproximado a ellos mediante diferentes historias donde el protagonista es un escritor que pierde, de repente, el sentido de la escritura. El cine es el arte que más y mejor ha tratado esta temática. El hecho de tener que escribir un guión –que es la base de toda obra cinematográfica- plantea implícitamente la posibilidad del bloqueo en algún momento de su confección. La estrecha comunicación entre estas dos formas de realizar arte ha provocado que el cine sea la manera más representativa de plasmar el bloqueo creativo de un escritor, porque lleva en su proceso creativo la escritura misma.

Para empezar, podemos ya de entrada definir el tipo de personaje que nos presentan estas películas. Cada trabajo lo presenta de una forma distinta y peculiar, pero se puede llegar a un cierto común denominador en todas ellas. La mayoría de ellos nos presentan un perfil de escritor muy concreto: normalmente es un antihéroe con dificultades a la hora de relacionarse con el mundo exterior que, a pesar de su condición, ha llegado al éxito gracias a su talento literario.

El bloqueo creativo les llegará después de irrumpir en sus vidas ciertos factores que iremos viendo a lo largo de este análisis, entre ellos: ÉXITO, ALCOHOL, DOLOR, SOLEDAD, IMMADUREZ.

ÉXITO

Para contarnos estas historias el cine nos presenta un tipo de escritor que ya se ha encontrado con el éxito. Su nombre es reconocido por el público y sus publicaciones suponen una cantidad importante de ventas o una expectación elevada por parte de las personas interesadas en sacarle provecho.

Un éxito considerable, sin embargo, puede dejar al escritor atemorizado de salir al escenario delante la perspectiva de decepcionar a un público mucho más amplio o a la crítica cruel y muchas veces envidiosa de los otros por haberse convertido en una diana visible. Guido Anselmi (Marcello Mastroianni), el alter ego de Federico Fellini en Fellini, Ocho y Medio (Otto e Mezzo, Federico Fellini, 1963), pasa en parte por esta experiencia y se encuentra a merced de un envanecimiento infantil que nunca hubiera pensado que experimentaría. La megalomanía y el pánico a defraudar a los demás, entre otras cosas, lo amenazan y es entonces cuando tiene que recurrir a sus recuerdos de infancia, sus recuerdos más queridos, guardados en lo más profundo de su ser, para intentar desencallar su intelecto. Federico Fellini nos muestra a un Mastroianni solo y derrotado, incapaz de crear artísticamente.

Así pues, esta es una de las formas en las que aparece el factor éxito en las películas relacionadas con el bloqueo creativo, pero no es la más común. Hay varios ejemplos de historias donde el éxito sólo es el punto de partida para la llegada, más adelante, del bloqueo; es decir, gracias al éxito que tiene, al escritor le surgen nuevas oportunidades o nuevos escenarios que, estos sí, serán los causantes de la crisis creativa. En Barton Fink (Barton Fink, Joel & Ethan Coen, 1991), el éxito que tiene su protagonista –interpretado por John Turturro- en la escena teatral de Broadway hará que le llegue una oferta de Hollywood que no podrá rechazar. Fink viajará hasta California y será en este nuevo escenario donde sufrirá su crisis creativa. En Adaptation. El Ladrón de Orquídeas (Adaptation, Spike Jonze, 2002), Charlie Kaufman –el tímido personaje interpretado por Nicholas Cage y que, acorde con el juego narrativo que plantea toda la película, lleva el mismo nombre que el talentoso guionista real-, gracias a ser considerado un guionista de éxito, recibe el encargo de un importante estudio para llevar a cabo la adaptación de un libro muy peculiar, un libro sobre flores. Será en este nuevo reto, al intentar cumplir con el encargo, cuando le aparecerá su particular bloqueo.

“Para empezar… Para empezar… Cómo empiezo? Tengo hambre. Debería hacerme un café. Un café me ayudaría a pensar… Pero debería escribir algo antes, y luego, como premio, un café… Un café y una pasta. Bien, entonces tengo que concreter el tema. Quizá una pasta de nueces y plátano. Esa está buenísima”. (Charlie Kaufman)

En estos dos ejemplos el éxito supone demasiada presión para ellos. En Barton Fink, los Coen optan por incluir una multiplicidad de planos de la máquina de escribir del protagonista en la habitación del hotel –visiones laterales, frontales, planos detalle…-, que nunca aparece sola –con el ventilador a su lado, con montones de folios arrugados a su alrededor, con el cuadro encima…-, resaltando la obsesión de Barton por intentar escribir algo.

 

ALCOHOL

En la que sería su quinta película, Billy Wilder trasladó al cine una historia parecida. Don Birnam –interpretado por Ray Millan- es un escritor alcohólico. Su frustración causada por su incapacidad de escribir le lleva a la bebida, frustración agraviada tras comprobar que le ha desaparecido todo el talento del que gozaba cuando era joven.

“La razón soy yo, lo que soy. O más bien dicho, lo que no soy. Lo que quise ser y no fui. Quería ser escritor. Estúpido, no? En la universidad me llamaban genio. No podían publicar la revista universitaria sin una de mis historias. Chico, estaba inspirado… Al estilo Hemingway. Mi punto álgido fue a los 19 años. Me mudé a Nueva York. Quien quiere permanecer en la universidad cuando se es Hemingway?”  (Don Birnam)

En Días Sin Huella (The Lost Weekend, Billy Wilder, 1945), Birnam cree que el alcohol lo devuelve de alguna forma a la vida: elimina sus inhibiciones habituales y abre la puerta al inconsciente. Dice que cuando bebe es capaz de escribir cualquier cosa. Es su forma de establecer contacto con este inconsciente suyo. Sin embargo, en el fondo sabe que no es verdad y todo resulta ser un trágico círculo vicioso, que termina con Birnam ingresado por la que ya será su enfermedad.  Además, la fotografía, seca y poco luminosa, y la banda sonora, que aporta a la película un tono mágico, algo surreal, hace dar cuenta al espectador el tipo de vida que tiene el protagonista, que se mueve entre lo que es real i lo que no lo es a causa del alcoholismo.

Así pues, la bebida es otro de los elementos comunes que aparecen en todos estos trabajos. Podríamos decir que el alcohol es el primer –o uno de los primeros- recursos del escritor bloqueado. La incapacidad para escribir algo interesante lleva a Jack Torrance –Jack Nicholson- a pasar noches enteras bebiendo y sin dormir en El Resplandor (The Shining, Stanley Kubrick, 1980). Jack caerá en un estado que se moverá entre la somnolencia y la agresividad, y que resultará ser el punto de partida de su particular viaje hacia los infiernos –y el de su familia- en el remoto Hotel Stanley.

(Aquest post és una ampliació d’un treball que vaig elaborar l’any passat i que s’havia d’escriure en castellà, motiu del canvi d’idioma. La segona part, d’aquí uns dies. Gràcies!)

“La pasión” vallenca

En un dels grans diàlegs que conformen l’esplèndid guió de El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009), el personatge de Guillermo Francella -Sandoval- explica a Ricardo Darín -Benjamín-, des de la barra d’un bar, com poden capturar un assassí que és gairebé impossible de trobar:

Sandoval:  Yo me puse a preguntar. ¿Cómo es posible que no lo podamos encontrar a este tipo? Siempre se nos hace humo, ¿dónde está? (…) El tipo puede hacer cualquier cosa para ser distinto… pero hay una cosa que no puede cambiar, ni él, ni vos, ni yo, nadie. Mirame a mí. Soy un tipo joven… tengo un buen laburo… y sigo viniendo a tugurios como éste. Más de una vez me dijiste: “¿Por qué estás ahí, Pablo, qué hacés ahí?”… ¿Y sabés por qué estoy, Benjamín? Porque me apasiona. Me gusta venir acá, ponerme en pedo, cagarme a trompadas si alguien me hincha las pelotas, me gusta.

Aquí escric un breu apunt perquè s’entengui la cita: Els dos protagonistes han interceptat unes cartes escrites per l’assassí, unes cartes que esmentaven contínuament jugadors de futbol del Racing de Avellaneda. Dit això, Francella arriba a la conclusió:

Sandoval: ¿Te das cuenta Benjamín? El tipo puede cambiar de todo: de cara, de casa, de familia, de novia, de religión, de Dios… pero hay una cosa que no puede cambiar, Benjamín… no puede cambiar… de pasión.

I se’n van a buscar-lo a l’estadi de futbol del Racing i, enmig d’un dels més bells plans seqüència que s’han fet mai en el cinema, el troben.

A mi em passaria el mateix. Si, valga’m déu, jo arribés a estar en busca i captura per la policia, hi hauria un lloc on aconseguirien trobar-me ràpidament. A la Plaça del Blat. Per una diada castellera. I igual que jo, centenars de vallencs i vallenques, tots ells hipotèticament perseguits per la justícia, serien capturats allà mateix, molts amb la camisa de la colla, la rosada o la vermella, molts fent pinya, molts sent espectadors, expectants i nerviosos. “La pasión” de la qual parla Francella ens acabaria traint. Però no hi podríem fer res, ens seria inevitable. Una passió és una passió, per molt que s’intenti negar.

Qui gosaria perdre’s una diada com la d’ahir, per la Firagost, on les dues colles van donar el bo i millor del que tenien per confirmar el que ja molts anaven anunciant amb la boca petita: aquest any pot ser un gran any. La catedral de la Vella va donar el tret de sortida, i la Joves va respondre amb la mateixa construcció; el mateix fet passaria  a la segona ronda amb el 3d9f. A la Plaça del Blat hi havia molta gent de fora que s’ho mirava bocabadada i suportava la xafogor que envernissava cada racó. A la tercera ronda els rosats provaven el 4d9f, que només podien carregar, esdevenint l’únic punt negre de la diada. Una estona més tard, els de Can Gassó, carregats de confiança i moral, descarregaven un castell inèdit per la plaça: el 7d8, que va pujar sòlid i contundent. A l’eufòria vermella se li va unir la rosada un cop aquests van haver descarregat un magnífic pilar de 7 que, tot i la caiguda anterior del 4, van encarar amb força i seguretat.

Eren les 10 tocades. Els llums de la façana de la Casa de la Vila il·luminaven les cares suades dels castellers. Quan les gralles van tornar a sonar tots ells van començar a desfilar. No hi havia agents de la llei esperant. Potser no havien d’emmanillar ningú. Potser van contagiar-se de la màgia de la vesprada. O segurament van quedar-se passejant pel poble, visitant paradetes, comprant fruita, coca o vi, mirant la cursa de sacs, bevent cervesa artesanal, escoltant música… qui sap. No seria descabellat, essent la Firagost de Valls.